diari republicà
-
Lliçons des de l'oposició
Posted: 29 Jan 2007 07:40 AM CST
A la bona gent de CiU els hi han agafat unes presses estatutàries que no són d'aquest món. O no són del món de CiU, en tot cas. Tots recordarem els temps de Pujol on l'horitzó nacional depenia, en bona mesura, de si el president pujava a l'Aneto o a la Pica d'Estats. Durant molt temps Pujol va ser el gran fabricant de bromur nacional. L'estratègia convergent era avançar poc a poc, sense molestar gaire, esgarrapant competències centímetre a centímetre, Han estat 25 anys de rituals i litúrgies d'aquest tipus. I, tot i així, un 25% de les competències de l'Estatut de Sau no s'han pogut desenvolupar. Algú donarà les culpes a Espanya i a la gasiveria dels successius governs espanyols. Si és així, però, com és que encara Pujol se sent orgullós dels seus pactes al Majestic? Com és que durant tants anys vam sentir allò que Catalunya compta molt i que influeix en la governació espanyola? Tancat el primer cicle del peix al cove, en Mas ens va venir amb un missatge rupturista. Havia tancat el nou Estatut a l'estil d'un estadista de veritat: cara a cara amb el poder real, negociant tota la nit amb la duresa d'un implacable. I el nou Estatut, segons Mas, neixia blindat i sense marxes enrere. Llavors hem anat coneguent la lletra petita i tots els imponderables. Hem vist les misèries del nou text i hem assistit a les dificultats de tirar-lo endavant, de desenvolupar-lo, d'accedir a les competències que suposen un petit avenç. Ara, però, i des de l'oposició, Convergència exigeix fermesa i rapidesa. Quina fermesa? La que van demostrar ells la nit boja de la Moncloa? Quina rapidesa? La dels 25 anys per acabar deixant aparcat un 25% de l'Estatut? Potser haurem d'esperar que els convergents desembarquin en el govern de l'Estat (ja siguin ministres de ZP o ministres de Rajoy) i ens demostrin, des de ministerios, com es canvia el món.
Email Delivery powered by FeedBurner
You are subscribed to email updates from diari republicà
To stop receiving these emails, you may unsubscribe now.
Inbox too full? 
Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader.
If you prefer to unsubscribe via postal mail, write to: diari republicà, c/o FeedBurner, 549 W Randolph, Chicago IL USA 60661
La segona aposta d'Esquerra pel govern d'Entesa ha estat saludada pels opinadors del pais amb una estratègia diferent que la del primer govern catalanista i d'esquerres. A l'any 2003, els gurús de l'opinió nostrada van vaticinar la fi del país, l'apocalipsi nacional, l'entrega definitiva de Catalunya. L'any 2003 se situava, doncs, en un horitzó molt més dramàtic que l'any 1939 o que el 1714. Era la rendició definitiva del país i l'holocaust del poble català en mans de l'enemic forà. Van vaticinar també l'inici d'una hegemonia socialista que s'aniria allargant segle rere segle fins l'adveniment del judici final. Quatre anys després, però, ja s'ha vist que cada dia acostuma a sortir el sol i que el país segueix viu (patint, lògicament, les seves dolències habituals) Quedava clar que amb el segon govern d'esquerres, els gurús de l'opinió nostrada haurien de canviar radicalment de profecies. Ara el que es porta és parlar que Esquerra ha deixat amb el seu èxode tota una platja plena de maletes i bàrtuls. Esquerra ja no és independentista, diuen i escriuen els opinadors nacionals. Esquerra ja no és republicana, ni catalana, ni tan sols d'esquerres. Del que es tracta és d'anar afirmant que Esquerra ha deixat enrere un enorme espai ideològic, tan gran i tan ample que hi caben milions de votants. A partir d'aquest buit és on comencen les divergències dels opinadors. Per uns, els milers d'orfes nacionals que la bagassa Esquerra ha abandonat per anar-se'n al llit amb el PSC seran recollits, amparats, custodiats, educats i reconduïts per aquesta mare nacional que es diu CiU. El gran hospici de la casa comuna. Per uns altres, els més agosarats, tot el desampar que deixa Esquerra serà recollit per un nou sector de la política catalana. Quin? Alguns somien en el Reagrupament astrològic de Carretero. Els altres somien que ara és el moment de xiringuitos polítics que en les passades eleccions van tenir menys vots que el Partit del Cannabis. Altres encara esperen l'arribada d'un Messies nacional que condueixi el ramat cap a la salvació. Seria bo que tots aquests 
Aquests dies els mitjans s'han alegrat que el nostre Estatut comença a ser desplegat. És difícil desplegar una miniatura, però sembla que al nostre país miniaturitzat tot agafa alçada, algun dia fins i tot les simpàtiques construccions de Catalunya en miniatura ens semblaran enormes. El cas és que el desplegament comença creant l'Agència Tributària Catalana. Lloable reivindicació dels temps de l'Estatut del Parlament que va quedar en un no-res gràcies a la nit boja monclovita entre Mas i ZP. Les "9 horas y media" dels dos líders del possibilisme mundial van aconseguir convertir el projecte de l'Agència Tributària en un decorat de cartró pedra. Això sí, el Govern de la Generalitat podrà canviar el rètol de certs edificis i posar-hi el de l'Agència. Quan passem per davant sentirem, per uns instants, l'influx de l'autonomia fiscal, del poder recaptatori. Tindrem, per unes dècimes de segon, la sensació que els impostos es recapten a Catalunya i que un cop ingressats en deduim una petita part per l'Estat i tota la resta es gasta i s'administra d'acord amb les necessitats de Catalunya. Quin somni. Llàstima que ens despertarà la crua realitat. Perquè dins de l'edifici de l'Agència se seguiran recaptant els mateixos impostos d'abans: el de transmissions patrimonials, el del luxe, successions i donacions i el dels jocs. Això no arriba ni a xocolata del lloro. Tot plegat és un engany dels bons per fer-nos creure que hem avançat amb l'Estatut de la Moncloa. Un any després, Artur, ja veus que recordem la teva gesta. Ara demanes als republicans bravates i heroïcitats quan tu, estimat Mas, vas llançar el país cap al daltabaix. 
Torna el debat sobre el paper d'Esquerra a Govern. Un debat estimulat per la cosa mediàtica catalana, en especial des dels nius de metralladores del Conde. Curiós dilema el que plana sobre la presència d'Esquerra a Govern. Un debat alimentat pels qui, precisament, no volen veure Esquerra ni en pintura. El dilema és el següent: si Esquerra fa bondat se l'acusa d'haver-se venut a l'enemic, de claudicar, d'abaixar-se els pantalons, de ser el criat de l'amo i, tot seguit, se la convida a marxar. En canvi, si Esquerra munta el número llavors se l'acusa d'immaduresa, de radicalitat, d'estar fora de la centralitat política i, tot seguit, se la convida a marxar. El dilema sempre acaba igual: que Esquerra no governi. Perquè en el fons, del que es tracta és que una força com Esquerra es dediqui al debat pastoril, a convertir-se en el que Pujol sempre volia que fos Esquerra: una reliquia sentimental, una petja que ens evoca el passat del país. En Carretero, fa temps, tenia clar que Esquerra havia de governar i demostrar que podia fer-ho bé. Ell presentava les seves credencials com alcalde de comarca, com home de govern, com a líder. El temps i els esdeveniments l'han canviat. Ara juga a capellà-guerriller que crida a somatent. Demana gestos i demana que Esquerra tingui protagonisme. Com els actors histriònics que xupen focus encara que no els toqui dir el text. Quins gestos? Carretero posa l'exemple de les banderes de Governació. Ara resultarà que el demostrar capacitat de govern passar per hissar o arriar banderes. Pensàvem que l'important era ser a govern per tirar endavant polítiques socials i nacionals, per ser al costat de la gent i dels seus problemes, per anar demostrant que l'independentisme és una opció capaç d'afrontar el futur del país. Estàvem equivocats. L'astròleg Carretero ens ensenya la veritat: l'important és ser a govern fent números de circ, jugant a l'exabrupte i al més difícil encara. L'important és declarar la independència en la funció de tarda i de nit. L'important no és fer de governant, és fer de saltimbanqui. Que equivocats estàvem. Doncs si és així, que Carretero surti a la pista, i que es prepari pel primer triple mortal sense xarxa. Descobrirà, segurament, que entre el públic més que independentistes hi trobarà el seu públic de futur: els qui ahir eren els seus adversaris a mort, els amics regionalistes i autonomistes. 
Fins els anys vuitanta, la garantia de la unitat espanyola passava pels sabres. La història de la Metropoli és la història dels pronunciamientos, de les "asonadas", dels "alzamientos", en definitiva de l'intervencionisme militar com a vigia del rumb de la "nave patria". L'europeïtzació de l'estat espanyol ha permès la lenta devaluació de l'exèrcit com a poder fàctic. Per regla general, els militars d'avui són gent força ben pagada i que està en contacte amb els seus col.legues europeus. Però els poders fàctics per un Estat són com l'energia, ni es crea ni es destrueix, només registra sàvies transformacions. Els nous poders fàctics de l'espanyolitat són els mitjans de comunicació per un costat. És per això que Arzalluz va encunyar aquella cèlebre i feliç expressió de la Brunete Mediàtica. Avui el terra, mar i aire són la televisió, la ràdio i la premsa escrita. Avui els pronunciamientos són editorials enceses, columnes viperines, tertúlies de ganivet. Hi ha un altre poder fàctic que ha agafat embranzida els últims anys: el poder judicial. La seva capacitat d'intervenir i redreçar les decisions polítiques no para de créixer. Tenim el cas del conflicte basc i tenim molt presents tot el reguitzell de decisions judicials que han influït de manera extrema sobre el País Basc (el processament de la mesa del Parlament, Egunkaria, Egin, el processament a la mesa nacional, el cas De Juana i ara li ha tocat el torn al mateix Lehendakari) Causes que, precisament, no ajuden a aclarir el clima d'allà dalt i no són precisament empentes pel procés de pau. Però no cal anar gaire lluny. Hem de recordar que l'Estatut de Catalunya està en la llista d'espera del Constitucional. Un Estatut que compta amb el vist-i-plau de Zapatero i que fou refrendat democràticament pot sofrir una nova i duríssima retallada. I tot gràcies a la intervenció judicial. L'espanyolisme, doncs, s'ha modernitzat. Ara no li cal la fressa i el furor, ara en té prou movent súbtilment els seus nous i moderns sistemes de pressió. 
El Doctor Carretero és un home de sorpreses permanents. Van sorprendre, en el seu moment, les seves discutibles sortides de to dins el govern de Catalunya. Tan sorprenents que una de les seves crítiques als socialistes van aparèixer el mateix dia que se subscrivia el Pacte Nacional per l'Educació. Carretero volia ser home d'estat i sempre demanava a Esquerra un plus de governabilitat i de seriositat. Però, vés per on, es va convertir en el bocamoll oficial del govern, un polític que fruia provocant o rebolcant-se en la boutade permanent. Carretero va demanar als republicans que no el defensessin mai el dia que en Maragall el cessés. Era el seu un gest de solemnitat, d'home que no volia fortificar-se en els càrrecs. Vés per on quan això va passar, el Doctor agafà tota mena d'erupcions cutànies i començà la seva retirada cap a la Sierra Maestra de la política. Des dels seus rebots va propugnar una idea salvatge i fratricida: fer un Congrés extraordinari d'Esquerra a l'estiu a les portes de les eleccions nacionals. D'això se'n diu tenir una visió de l'oportunitat política que tira d'esquenes. Al cap i a la fi, el Doctor veia que un congrés salvatge d'Esquerra podia donar-li el control del partit. Llavors va venir un manifest ridícul que el Doctor i la seva tropa es van empescar a penjar a la xarxa en els dies més difícils per a Esquerra. El Doctor va pensar-se que la massa de militants i simpatitzants el seguiria estil Hamelin. I es va equivocar. El van seguir els habituals de les mascarades i els carnavals. Veient que quatre gats el seguien, el Doctor va optar pel silenci. Confiava el Doctor que el fracàs d'Esquerra a les eleccions li acabaria de donar la raó. La va tornar a espifiar. Ara ha tornat a la palestra. Parla d'astres i satèl·lits, el Doctor, i parla de tirar endavant una cosa anomenada el Reagrupament de no sabem què, que sona a escoltisme, o que sona a aquelarre dels bons, o que sona, senzillament, a una nova boutade del gran Doctor. En el fons, però, el que veiem és que aquest home que podia fer carrera com a astrònom, té tots els visos d'acabar d'astròleg de festa major: paradeta, cartes i un cucurutxo al cap.