La Fira de Frankfurt és una bona metàfora de l'estat actual del nostre país. La tesi és que Catalunya perd gas i es descatalanitza per culpa del Govern i, sobretot, per la presència del pèrfid capità Montilla. Fa uns mesos s'encenien totes les alarmes sobre la presència dels autors en castellà a Frankfurt. Convergència en va fer moltes sopes, al costat del seu Bruc mediàtic habitual. Però ha passat el temps i el republicà Bargalló s'ha encarregat del tema amb una habilitat exquisida. Frankfurt serà un bon lloc perquè els editors hi guanyin calés- al cap i a la fi, és d'això del què va la cosa- però també serà una plataforma extraordinària per a la promoció dels autors catalans, i, a la vegada, de tota la cultura del nostre país (De Ferran Adrià fins a Miguel Pòveda, passant pels castellers, el Sonar i el que faci falta, realitats potents d'una cultura plural que sap combinar arrels i avantguarda) Bargalló ha convidat els autors en castellà perquè parlessin del nostre país i la seva cultura, amb elegància ells han declinat la invitació, entre d'altres coses perquè entenen que Frankfurt ha convidat la literatura catalana, i la literatura, ho sap tothom, va intimament lligada a una llengua, i literatura catalana és en Joan Lluís-Lluís de la Catalunya Nord, i ho és en Sòria o en Martí Domínguez del País Valencià, i ho és en Biel Mesquida de les Illes o el malaguanyat Moncada de la Franja. Bargalló ha fet bé la feina i ha demostrat que el govern d'aquest país, es digui com es vulgui dir, fa país, i té clar quin és el seu horitzó cultural, i per tant, també nacional. Ara bé, certs mitjans de comunicació s'encarreguen de menystenir tot l'aconseguit a Frankfurt i ressaltar, només, les anècdotes per intentar davaluar-la. Aquest és el cas del predicament que ha tingut un article d'un mitjà alemany escrit per un periodista des de Madrid- i per tant des de l'òptica espanyola- on s'afirmava que la Fira de Frakfurt seria de segona categoria sense la presència d'autors catalans que escriuen en castellà. Aquesta davaluació és el que es pretén també des d'alguns mitjans catalans intentant ressaltar les absències a Frankfurt de gent que s'ha autoexclós o d'aquests autors en castellà. Tot molt propi nostre, és a dir dosis d'autoodi a l'engròs. La literatura catalana, la nostra, té prestigi sobrat com per no dependre d'una absència o d'alguns escriptors que escriuen en altres llengües. Té prestigi, i ara ja té un Govern al darrera, falta, però, que des d'alguns media comencin a entendre-ho, i comenci a donar-li a la nostra cultura el respecte i el suport que mereixen. De totes maneres, el republicà Bargalló està fent bé la feina. La bona marxa de la Fira de Frankfurt demostra que Esquerra marca més perfil del que alguns han marcat en 25 anys de govern suposadament "nacionalista".
Catalunya és una nació mancada d'una clara mentalitat d'estat. El catalanisme, des de la seva fundació, no ha aspirat mai a generar mentalitats d'estat i, molt menys, estructures d'estat. El catalanisme era feliç aspirant a una millor relació amb Espanya, la seva esperança era una mica més de comprensió, una mica més de participació i, com a objectiu final, una Espanya més moderna. Es per això que la via del catalanisme ha estat el regionalisme o l'autonomisme. I mentrestant, Catalunya s'ha mantingut com una colònia més o menys dependent en funció del context espanyol en que es vivia. El catalanisme, com a molt, ha aconseguit mantenir viva la flama i avançar en alguns capítols, com l'ensenyament o la qüestió cultural. Però, per regla general, el país pateix una dependència mental vers Espanya. Els empresaris segueixen pensant que Madrid és la porta dels seus negocis i tremolen quan senten a parlar de boicots espanyols a productes catalans. Els del món de la comunicació treballen amb Espanya com a únic referent possible. La gent de la cultura vol triomfar a Madrid i vol portar a Catalunya el que triomfa a Madrid. I fins i tot en el fútbol és el Real Madrid el nostre referent. No pensem, doncs, com si algun dia fos possible un estat propi, com si algun dia dos comissaris catalans es poguessin asseure a la Comissió Europea, no pensem en clau d'estat i així ens va. Alguns, mentrestant, creuen que el procés cap a la independència depèn d'un cop d'efecte al nostre Parlament o depèn d'una nova gesta al més pur estil 6 d'octubre o Prats de Molló. Es un error de càlcul formidable ja que no percep una realitat incontestable: i és el que a hores d'ara no hi ha una majoria social cap a la independència. Poc podrem fer si després d'una bravata no hi ha un poble tot darrera, no hi ha un empresariat ferm tot darrera, no hi ha un teixit social fort tot darrera. No farem res més que això, una bravata, un nou coitus interruptus en una història plena d'arrencades de cavall i frenades de burro. El que convé és anar desenvolupant una mentalitat d'estat. De gent que defensi la seva policia quan aquesta és atacada, de gent que defensi les seves institucions quan aquestes estan en perill, de gent que estigui disposada a invertir en la cultura pròpia o en mitjans de comunicació d'àmbit nacional, de gent desacomplexada que vagi propagant que la independència és l'únic camí i, sobretot, d'un govern que amb pas tranquil però ferm estengui un estat nacional del benestar i no amagui el cap sota l'ala a qüestions que preocupen, i molt, com la immigració o la seguretat ciutadana. Qüestions que poden fer trontollar el benestar de la nostra gent. El desenvolupament d'una mentalitat d'estat forta entre el comú de la població i d'estructures d'estat sòlides són les peces claus per aconseguir una majoria social cap a la independència. Una majoria que, en cap cas, ha de ser monopoli de cap projecte polític. Perquè el que Esquerra ha d'aconseguir és que el nou fil roig de la política catalana ja no sigui el catalanisme exhaust que no ens ha portat enlloc, sinó el mateix independentisme, liberal i democracristià, socialdemòcrata i esquerranós. Aquesta ha de ser un dels nords estratègics d'Esquerra, i no pas el de sotragar, cada cinc minuts, els titulars amb proclames més o menys engrescadores. 
Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader.
Martínez Pujalte és el diputat que millor encarna l'estil del PP. Es tracta d'un tipus que es mou entre l'exabrupte, el gest irat, el crit de rebentaplenaris i el discurs tronat. Físicament sembla postular-se per càstings de pel.lícules del caspós cinema espanyol dels anys cinquanta: on tipus mediocres i bavosos perseguien minyones i bevien tragos curts d'Anís Castellana. Martínez Pujalte no proposa res més que la cridòria, el cop de peu, l'escarni i la bronca. No està al Congrés per tenir un verb elegant, ni per tenir una oratòria que reivindiqui el bo i millor del parlamentarisme endreçat, no. Martínez Pujalte és un sergent xusquero que és allà per bramar, per armar-la, per insultar els demés atrinxerat en la profunditat del seu escó. El PP ha fet el possible per crispar la legislatura, per convertir cada ple en una baralla tavernària, per estendre l'estratègia guerracivilera de la provocació i la trifulga. Aquí és on intervé aquest somines de bigoti falangista i posat xulesc. Ahir l'individu en qüestió va tornar-la a armar. Quan va pujar la jove i brillant diputada republicana de Cassà de la Selva- la Laia Canyigueral- Martínez Pujalte, recolzat en una barana propera a una de les sortides de l'hemicicle, talment com si fos a la barra d'un bar castís, va despatxar-se a gust referint-se a la diputada d'Esquerra "Esta pequeña no me da lecciones de democracia". Es va quedar tan ample en un exercici de barroeria monumental i d'ignorància de primat. Entre d'altres coses perquè una diputada d'Esquerra, per més jove que sigui, pot donar no ja lliçons sinó autèntiques càtedres universitàries de democràcia a qualsevol del Partit Popular. Un partit que, convé recordar, mai ha condemnat la infàmia del franquisme, un règim basat en un cop d'estat i en l'exercici del terror i la repressió durant 40 anys. Qualsevol del PP ha d'anar molt en compte en l'ús de la paraula democràcia perquè tenen la cua de palla. A Martínez Pujalte els republicans, tots i totes, li podem donar màsters, postgraus, el que faci falta sobre democràcia, educació, llibertat i tot el que se' derivi de la declaració universal dels drets de l'home. Ara bé, reconeixem que ell ens podria donar molts consells de bravuconeria militaroide, falangisme recalcitrant i caspa de la gruixuda. Ens els podria donar, sí, una altra cosa és que segur que l'engegaríem a passeig. 
En els propers mesos, està previst que el Tribunal Constitucional resolgui els recursos presentats contra el Nou Estatut. Si bé els seus continguts ja van ser progressivament devorats en el procés de negociació per part del tàndem Mas-Zapatero, no deixa de ser l'Estatut aprovat pels catalans en referèndum, ens agradi o no. I és per aquest motiu que s'ha de defensar fins al final. Però el futur deixa moltes incògnites en el cas que els escassos elements de millora que hi queden acabin arrencats, rebregats i llançats a la paperera al Tribunal Constitucional. Per això, el PSC i Montilla estan tant interessats que això no acabi passant, i se'ls noten els nervis. Perquè són conscients que ERC no es quedarà de braços plegats en cas que això passi. D'aquí ve la urticària general que va provocar la proposta de Ridao de tirar endavant un pla de "desconnexió" de l'Estat espanyol. El que espanta al carrer Nicaragua és l'escenari que es pot obrir, perquè saben que les paraules de Ridao no són més que la punta de l'iceberg a què l'aparell socialista pot encastar-se. Són conscients que ERC no ens conforma fàcilment i que, si bé està disposada a aprofitar les limitades oportunitats que permetrà l'Estatut aprovat, no s'estarà de braços plegats davant un estancament. Podem estar tranquils, perquè si el TC acaba tombant l'Estatut, l'escenari que s'obre és el de les oportunitats, el de la sotragada. L'hora de tornar a posar sobre la taula els nostres drets com a nació, no només aquells que havíem assolit temporalment com un pas endavant, sinó tots els que ens pertoquen. Aquest escenari horroritza els socialistes a les portes d'unes eleccions espanyoles, però ja fa temps que saben que pactar amb ERC implica seguir un camí. Que no se sorprenguin, doncs. 
Tornen les temptacions de sucursalitzar la vida política del nostre país. En l'anterior post parlàvem del famós pacte de la Moncloa ZP i Mas, una autèntica escala mecànica per accedir al govern de la Generalitat. La reedició del govern d'esquerres i catalanista, a contracor del PSOE, va ser un gerro d'aigua freda a un intent gens dissimulat de sucursalitzar la vida política catalana. S'havia pactat a Espanya quin govern havia d'haver-hi a Catalunya. El regionalisme català havia invertit així una de les seves grans raons de ser. Abans, el regionalisme catalanista volia incidir sobre la política espanyola. Ara, pel que es veu, del que es tracta és que la política espanyola incideixi sobre Catalunya. Ara el gran debat dels regionalistes de CiU és tenir ministres a Madrid, al preu que sigui, peti qui peti. No importen quines polítiques s'han de fer a Espanya, ni quina incidència tindran els ministres catalans en el conjunt de la Moncloa. Es precisament en aquesta voluntat d'entrar al Consell de Ministres que CiU tracta, novament, de sucursalitzar Catalunya. La condició per pactar a Madrid no serà més poder per Catalunya, ni més finançament, ni més competències. La condició, com va ser la del pacte de l'Estatutet, serà que el PSOE torni a cargolar el PSC i que aquest trenqui el govern de la Generalitat per fer president Artur Mas. Aquesta seria la jugada i aquesta seria la visualització d'una Generalitat sotmesa als atzars de la política espanyola, als pactes d'estabilitat a Madrid i a la quota de ministres catalans per fer bonic. D'això se'n diu sucursalització en majúscules. Fa fins i tot vergonya pensar que una força pretesament catalanista jugui a que un president espanyol forci el govern de la nostra Generalitat. Però és així. La paradoxa és que durant 4 anys d'oposició llenyataire CiU ha criticat que el govern català s'ha rendit a Madrid, que Esquerra ha pactat amb una franquícia del PSOE i blablablà. Ara aquest argument no s'aguanta per enlloc, perquè torna a ser CiU que fa tractes lletjos amb el PSOE i vol que sigui la Moncloa qui decideixi a la Plaça Sant Jaume. Curiosament mentre CiU es va sucursalitzant, el PSC treu la cara més independent i més autònoma, i diu, ben a les clares, que a Catalunya decideixen els catalans. Si això segueix així, no ens estranyi pensar que serà aquesta CiU regionalista qui s'acabarà federant amb el PSOE. 
Que el famós Estatut està encallat ja no és cap novetat. Ja ha passat tot un any després de la seva aprovació en referèndum i Zapatero no s'ha dignat ni a tocar una coma del seu desplegament. ZP s'ha donat compte que les seves excursions federalistes o de pacificació d'Euskadi han estat fallides. Ara, doncs, tendeix a amagar-se a la Moncloa amb pany i forrellat i no sortir a fora ni per prendre el sol. La nova estratègia zapaterista és fer bondat i passar com un xeiet obedient a l'espanyolisme recalcitrant. Botons de prova en tenim molts: els pactes de Navarra on el PSOE ha donat via lliure al PP, el pacte d'Araba on el PSOE també ha pactat amb els populars, les noves propostes d' il.legalització sobre ANV i, per últim, la congelació de l'estatutet de Catalunya. Cada vegada queda més clar que la nova reunió de la comissió bilateral estat-Generalitat prevista per aquest juliol serà una trobada simpàtica, cordial i que servirà, com a molt, perquè els ponents s'expliquin els seus plans vacacionals. Poca cosa més a la vista. Esquerra, amb coherència, ja ha anunciat que no pensa acudir-hi si les intencions zapateristes són guanyar temps. Perquè, no ens enganyem, ZP segueix enclaustrat a la Moncloa intentant guanyar temps de cares a les properes eleccions generals. Cosa que fa pensar que Catalunya no veurà ni un cèntim més ni una competència més en els propers mesos que queden fins les legislatives estatals. Haurem perdut, pel cap baix, un any i mig des del referèndum i dos anys des del fastuós pacte de la Moncloa entre ZP i Mas. Per cert, trobem a faltar més protagonisme de Mas en aquest atzucac de l'Estatut. On és ara el gran inductor del pacte de la Moncloa? Mas va assegurar-nos, llavors, que tot estava blindat, que era el millor pacte possible, que no hi hauria marxa enrere. Trobem a faltar alguna explicació al respecte. O no. Perquè amb el temps ja hem vist que el pacte és paper mullat, que l'Estatut és un fiasco, que ZP no compleix res. L'únic que va possibilitar aquell acord lamentable és l'expulsió d'Esquerra de govern i l'avançament de les eleccions catalanes. Poca cosa més en va treure en Mas. Ara, l'únic que pot esperar és que després de tants incompliments i mentides, CiU rebi a canvi un ministeri d'estar per casa a Madrid. Però tampoc serà en benefici d'en Mas. No seria hora, doncs, que en Mas remprengués el camí de la dignitat, reconeixés que es va equivocar llavors, i liderés, al costat d'Esquerra, un procés real cap a la independència? 
La guerra entre Unió i Convergència sembla haver arribat a la batalla final. Com en tots els altres projectes polítics es tracta d'una guerra que, en principi, es mou en clau de successió. Duran mai ha paït que hagués hagut de sacrificar-se per deixar pas a Artur Mas. El democratacristià ja va retreure que Convergència jugués amb els escàndols de les conselleries d'Unió (treball i turisme) per apartar-lo de la candidatura a la presidència de la Generalitat. A diferència d'altres partits, però, on els diferents famílies intenten projectar els seus candidats, a CiU la batalla es juga amb armament del gros. Són dos partits els que s'enfronten. La Unió de 2007 res té a veure amb aquell petit grupuscle d'històrics que va acceptar el convit de Pujol per participar en la fundació de CiU. Unió ha anat creixent, ha fet xarxa, ha estès el seu radi d'acció al llarg de tot el país. I Unió té un líder com Duran i Lleida que està molt ben valora demoscòpicament. A ningú se li escapa que una batalla entre els dos partits va molt més enllà d'una lluita intestina entre dues faccions. Aquí no hi ha escissió que valgui, aquí hi ha en joc una ruptura de dalt a baix. El polític de la Franja se n'ha cansat d'esperar i aspira al que ha desitjat sempre: fer fortuna en la política espanyola. Aspira Duran a ser un nou líder "catalanista" amb ministeri a la capital de l'Estat. Aquest desig gens dissimulat porta, però, tres problemes grossos a la Federació. El primer és que si es deixa negociar només a Duran i els seus interessos, el que està clar és que el democratacristià procurarà per ell i només per ell, acabant-se així el vell somni d'en Mas de negociar suport a Madrid a canvi d'esbandir el tripartit a Catalunya. El segon problema és que si Mas no recupera el poder i Duran és ministre a Madrid aquest segon estarà més ben posicionat per convertir-se en el proper candidat a la Generalitat i, en tot cas, tindrà més protagonisme i poder que el propi Mas. Finalment hi ha una tercer, i no menys nefast, problema: el fet que Duran hagués de ser ministre en un govern del PP. En aquest cas assistiríem a un nou i inquietant Majestic que obriria noves fuites a la Federació i que faria planejar el terrible fantasma de l'UPN sobre Catalunya. En tot cas, la batalla en el si de la Federació pot ser una oportunitat per l'espai sobiranista de CDN, sense el llast d'Unió a la vista seria el moment de bastir ponts de trobada amb la seva cosina germana republicana. 
Ara que els pares de la pàtria (la dels espanyols, és clar) se n'orgulleixen del 30è aniversari de les primeres eleccions és bo refredar-los aquesta eufòria tan castissa que sempre els assalta. Ahir aquest Diari ja va publicar alguns dels clarobscurs d'aquelles primeres eleccions "democràtiques". Unes eleccions preparades des de dins que van servir per projectar el penúltim engendre del franquisme: la Unión del Centro Democrático. Va ser una transició modèlica, lògicament, en el sentit que bona part del règim va trasvestir-se per aparèixer, de cop i volta, amb la denominació de "soy demócrata de toda la vida". Una transició on les forces democràtiques de veritat van haver de jugar el trist paper de comparses i on tot va quedar, tal i com va dir el Dictador, "atado y bien atado". En aquella maniobra de refundació del règim, va haver-hi un altre capítol prodigiós. Les eleccions del 15 de juny de 1977, les que avui celebrem, van néixer amb 41 senadors escollits directament pel Rei. Els senadors "por designación real". Entre aquests comissionats de la Casa Reial hi havia autèntiques perles del franquisme militant: Luis de Angulo Montes (procurador en corts) Luis Diez-Alegria (militar de la División Azul) Torcuato Fernández-Miranda (membre actiu del Movimiento i vicepresident de Carrero-Blanco) l'Almirall Marcial Gamboa, el ministre del Movimiento Ignacio Garcia López, Julio Gutiérrez Rubio (Gobernador Civil de Palencia i Huelva durant el franquisme i vicesecretari General del Movimiento) Maria Belen Landaburu (membre de la Sección Femenina i del Movimiento) l'editor de l'ABC Guillermo Luca de Tena, l'inefable ministre de l'interior Rodolfo Martín Villa, el procurador en corts Carlos Ollero, el ministre de la Presidencia amb Arias Navarro Alfonso Osorio, un altre el cognom del qual no necessita presentació: Miguel Primo de Rivera, el Tinent General Angel Salas Larrazabal, i el governador civil de las Palmas del 46 Fermin Zelada. Molt pocs democrates entre aquestes files: a penes Maurici Serrahima (home del catalanisme) el basquista Juan Ignacio Uria, l'escriptor Sampedro i un home de l'exili com Justino Azcarate. Aquest bloc que va passar a la història per les boutades del falangista Camilo José Cela, va ser, sens dubte, una anomalia democràtica i un bona pagament als serveis prestats per molts dels homes del franquisme, però també va tenir un vot decisiu en un moment, la legislatura 77-79, en que va escriure's la Constitució Espanyola, aquesta gàbia en que ens tenen collats des de llavors. Procuradors en corts com Pedrol Rius, Sanchez Agesta i Ollero Gómez van participar en la Comissió Constitucional del Senat. Segurament ens costaria trobar un país amb pedigrí democràtic amb 41 parlamentaris escollits a dit per un cap d'estat sorgit del franquisme i que aquests 41 parlamentaris, al cim, participin en la redacció d'una Constitució. Alegrem-nos, doncs, per tant d'exercici de democràcia carpetovetònica i per saludar la transició com l'operació més modèlica perquè l'aparell de l'últim feixisme europeu hagi pogut tenir una gloriosa jubilació. 
Al nostre país, les municipals han tingut una gran dimensió local molt més enllà del que passa, o deixa de passar, en la política general del país. Al llarg de vint-i-cinc anys de democràcia hem vist molts exemples que el factor local explica bona part del vot de cada lloc. A Girona ciutat, per exemple, l'electorat convergent votava en massa l'alcaldable socialista Joaquim Nadal. A Sabadell, durant molts anys, electorats convergents i socialistes donaven un vot majoritari a l'alcalde Farrès que es presentava pel PSUC. Aquesta dualitat ha vingut funcionant des de 1979 i s'explica, en bona part, perquè a les municipals hi té molt a veure la figura del candidat, del seu equip i de la trajectòria exercida. El component local sembla haver-se oblidat en aquestes últimes eleccions, i tan els mitjans com determinats candidats- perdedors, és clar- volen mirar cap altres llocs, i fixar-se, per exemple, en el govern del país, en l'efecte Montilla i el que faci falta. Està clar que quan a un candidat municipal li van bé les coses no mira més enllà, es fixa, només, en el projecte que ell representa i acostuma a voler centralitzar gran part de l'èxit. Però quan les coses van maldaldes, la culpa és negra. Esquerra tampoc s'escapa a aquestes visions interessades de la jugada. Ara, alguns candidats de municipis mitjans i grans, allà on no han anat bé les coses, busquen bocs expiatoris on faci falta. Oblidant que, de ben segur, ells també són part protagonista del problema. En alguns llocs, hi trobem candidats que, eleccions rere eleccions, van presentant-se sense la necessària renovació, sense oferir res nou al municipi, sense oferir cap valor afegit que pugui seguir convencent els possibles electors. La clau nacional no pot explicar-ho tot. I el primer que s'ha de fer allà on les coses no han sortit del tot bé és interpretar el perquè dels resultats, fer una avaluació el màxim de precisa possible i buscar, en la dimensió local, les raons de tot plegat. I si no fixem-nos en el cas d'un municipi gironí de més de 20.000 habitants. Al 2003, i quan Esquerra anava a tota vela, el projecte republicà palafrugellenc va anar de poc que quedés fora de l'Ajuntament. Quatre anys després, Esquerra ha saltat tots els llistons possibles i s'ha situat en 4 regidors, el seu màxim històric des de l'inici de la democràcia. Per què? projecte renovat, il.lusionador, fresc, és a dir un producte local que ha tingut una gran acceptació local.
Des de fa setmanes que s'ha suscitat el debat sobre la necessitat que Esquerra marqui més perfil. Per alguns, marcar perfil significa llançar bravates de tant en tant, aixecar la senyera i declarar, un cop a la setmana, el sis d'octubre. Però un projecte polític no pot alimentar-se només de gestos, proclames i frases més o menys enginyoses. Un projecte és polític quan entra de ple en el fons de la qüestió, quan es fa preguntes serioses i busca respostes convincents, quan, en definitiva, dóna sentit al suport del seu electorat. Alguns dels que avui estan preocupats pel perfil d'Esquerra no sembla pas que llegeixin el contingut de les grans enquestes que es fan al nostre país. Potser llegeixen, solament, la part final de l'enquesta, allà on els pastissets assignen les quotes del futur poder. Un dels exercicis que s'haurien de fer és llegir molta de la lletra petita de les enquestes, sobretot allà on figuren les preocupacions quotidianes de la gent, i, en especial, les preocupacions quotidianes de l'electorat d'Esquerra. Què preocupa a la gent d'Esquerra? Doncs a l'última enquesta del CiS, com en tantes altres, una de les preocupacions més importants de l'electorat republicà són l'habitatge, la immigració i la inseguretat ciutadana. No hem llegit cap manifest on s'explicitin aquestes qüestions. No hem escoltat cap dirigent amb propostes massa concretes sobre aquests temes. Si aquests assumptes són els que preocupen, cal afrontar-los, amb serenitat però també amb coratge, amb propostes concretes i, allà on es pugui, amb polítiques actives. Es hora, doncs, de marcar perfil però un perfil basat en les respostes i no pas en els gestos, un perfil basat en les qüestions de fons i no pas en les formes, un perfil que encari els problemes de la nostra societat que ja està en el segle XXI més enllà dels vells i ratats plantejaments de segles passats. En definitiva, menys gestos i més política. 
Sembla que alguns membres d'Esquerra, més empesos per la dèria personal o per la rabieta infantil, s'han abandonat a l'exercici banal d'escriure manifestos i altres perles literàries. L'adversari riu, i nosaltres li donem totes les raons per a la gracieta. L'adversari pica de mans, i nosaltres a ballar en el festival. Esquerra molesta i inquieta. Per què? Senzillament perquè som l'única força que vol anar més enllà de tot plegat, d'aquesta transició interminable governada pels mateixos des de fa set o vuit segles. És per això que cada element de dissenció dins Esquerra és magnificat fins a límits increïbles. I l'independentisme, lluny de la necessària unitat, cau en un parany que sembla genètic: la divisió interna, el debat estèril, la baralla permanent. És per això que provoquem l'alleugiment dels qui ens volen enfrontats, dividits i atomitzats. És per això que provoquem la tranquil.litat dels qui s'han sentit commoguts pel nostre creixement. Tant de reagrupament, manifest, petició de congrés extraordinari i estratagema d'estar per casa, l'únic que posen en perill és l'estratègia final d'Esquerra, que no és altra que construir una majoria social, potent i ben travada, per anar cap a la independència. Serem independents amb reagrupaments d'agrupaments reagrupats que s'encastelleran escrivint manifestos independentistes, titllant els altres de tot el contrari? Què va! L'únic que farem és perpetuar-nos en una escena absurda dels Marx o repetir aquell vell gag de "la Vida de Brian" on faccions de faccions escindides es barallaven per tenir el monopoli de l'alliberament. Lluny de l'esforç grotesc de l'escissió permanent i de la dissenció contínua, ens cal retrobar, de nou, els mínims comuns denominadors per seguir avançant. En el fons, l'electorat ens pot permetre molts dubtes, moltes vacil.lacions, molts errors, però mai ens perdonarà que ens dediquem a dividir-nos fins el zero absolut. Es allò de reinventar la frase clintoniana: "és la unitat, éstupids!". 
L'assetjament mediàtic contra Esquerra ja s'ha posat en marxa amb la virulència de sempre. Opinadors, gurús, articulistes d'estar per casa, sociòlegs de trona i la resta ja han començat la fabricació d'una tesi interessada i corrosiva: Esquerra és la gran perdedora de les eleccions i d'això en té la culpa la seva presència al govern de la Generalitat. Aquesta tesi s'abona amb el pas de Portabella a l'oposició com si tot el país fos Barcelona, com si el que passa a Barcelona fos una resultant del que està passant a tot el país. Si mirem els números de veritat veurem que la gran beneficiada d'aquestes eleccions és l'abstenció, que segueix creixent de forma imparable i que puja més de 8 punts en relació a l'any 2003. Però si una cosa és clara és que l'abstenció està plena de votants d'Esquerra, segurament, però també està plena de votants socialistes, convergents, del PP i d'Iniciativa. Perquè si tota l'abstenció fos d'Esquerra, voldria dir que, en algun moment d'aquest país, Esquerra hauria tingut victòries a la búlgara. I això no ha estat mai. Pel que fa als grans números d'aquestes municipals, Esquerra baixa 1 punt en relació a les municipals de 2003, encara perd més Iniciativa, prop d'un punt i mig, i encara més els socialistes, que perden 2 punts. D'entrada podríem dir, doncs, que Esquerra no és la força que hi perd més en el govern tripartit. Però si mirem amb més profunditat veurem que els que estan a l'oposició del Govern també hi perden (el PP perd prop de 2 punts) L'únic que hi guanya és CiU, d'acord. Però què guanya? Només un punt, i es queda amb un percentatge del 25% dels vots, ben lluny del que hauria volgut una Convergència que va afrontar aquestes eleccions com una segona volta de les catalanes de novembre passat. Per tant, totes aquestes xifres serveixen per desmuntar una mentida que s'està construint des dels media i que no persegueix res més que desestabilitzar Esquerra. Els republicans han de començar a reflexionar, sí, però en la mateixa mesura que la resta de forces polítics. I han de reflexionar per motu propi i no pas pel que s'escriu i es diu d'Esquerra per part de gent que mai ens ha volgut cap bé. Tot al contrari. Es el moment de pensar per nosaltres mateixos i en el nostre benefici, i no pas seguint els dictats dels qui, senzillament, volen veure fora del mapa polític a l'únic projecte que va més enllà de l'autonomia. Som incómodes, fem nosa i per tant faran tot el possible per anul.lar-nos. Hi posaran les mentides, manipulacions i esforços que convingui, però no se'n sortiran.