diari republicà |
| El llibret d'en Duran i Lleida Posted:  El futur polític cridat a realitzar un paper fonamental en l'Espanya del segle XXI, ja sigui com a ministre de ZP o com a ministre de Rajoy, ens il.lustra l'estiu amb un llibre que la mateixa editorial no sap massa bé com definir, que si memòries que si una crònica. Com que no sap massa bé com definir ens l'anuncia, a TV3, i a bombo i plateret, amb una frase del tot estrafolària "aquest estiu, descansa dels polítics". El primer que sorprèn és que Duran i Lleida s'autoexclogui de formar part del gremi dels polítics. Duran no és un polític? Evidentment, certes actuacions per les quals s'ha vist embolicat el seu partit farien pensar que han fet una mica de tot menys política. Però possiblement Duran i Lleida se sent tan enlairat pel futur prometedor que, per fi, se li presenta que ja no es vegi com un polític a l'ús. Duran ja va per estadista, i els estadistes no són polítics en el sentit vulgar de la paraula, són gent de volada, gent de mirada d'àliga, gent pel cim del bé i del mal. Que ningú s'enganyi, aquest llibre on Duran ja no es qualifica de polític és el primer pas del seu trànsit cap a un altre estadi. El d'estadista, el d'home singular dins l'Espanya moderna, el de vertebrador definitiu de l'encaix de Catalunya a Espanya. Aquest llibret és, en el fons, el tret de sortida de la carrera que Duran ha de fer fins a les properes eleccions generals. L'etern aspirant a alguna cosa pot haver trobat el seu lloc definitiu, un ministeri, un càrrec allà on es mastega el poder real de les coses i, a més a més, molt per damunt de l'etern aspirant Artur Mas. La pregunta del milió de dòlars és: qui paga els anuncis del llibre a TV3? Uns anuncis que no deuen pas ser precisament barats. No creiem que els anuncis es sufraguin amb la venda dels llibres perquè tampoc ens passa pel cap que al nostre país hi ha una legió interminable de masoquistes que vulguin passar l'estiu amb lectures com les d'en Duran i Lleida. D'on surten, doncs, les misses per promocionar aquest personatge en la seva carrera als ministeris? Coneixent, però, la trajectòria i l'historial d'Unió, aquest partit que actua més enllà de la política, ens imaginem que no els costarà gaire Treball finançar aquest llibret. |
| You are subscribed to email updates from diari republicà To stop receiving these emails, you may unsubscribe now. | Email Delivery powered by FeedBurner |
Inbox too full?  Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader. | |
| If you prefer to unsubscribe via postal mail, write to: diari republicà, c/o FeedBurner, 549 W Randolph, Chicago IL USA 60661 | |
Si algú encara no se n'ha adonat que vivim en una colònia només cal que es fixi en la gran apagada sobre Barcelona. Un desastre d'aquestes magnituds seria possible a la metropoli de l'imperi, o sigui a Madrid? El més probable és que no. En canvi, a Barcelona un simple accident - encara per explicar- provoca un col.lapse sense precedents. Tot Barcelona queda a les fosques i, hores després, milers de persones segueixen sense servei elèctric. Evidentment hi ha els oportunistes de torn, com el Doctor Duran y Lleida, que aprofiten l'excusa de l'apagada per vendre les bondats de la MAT. Un argument il.lusori, estúpid i interessat que l'únic que fa és actuar de gran coartada pels interessos del monopoli elèctric. Perquè aquest és el problema, al nostre país vivim sota un monopoli en la distribució elèctrica i els consumidors, en aquest cas, patim els abusos i les arbitrarietats d'aquest sistema. Abans al nostre país hi havia multitud de companyies elèctriques que, amb més o menys encerts, donaven un cert servei als consumidors. Des del monopoli tot ha anat cap a pitjor: s'han multiplicat els microtalls, s'ha fet més difícil fer valer els interessos de la gent i, a més a més, s'ha invertit ben poc en manteniment i en qualitat. Al cim, tots hem assistit al joc poc edificant que els amos d'Endesa han realitzat per paralitzar l'intent de compra de la Caixa. Francesc Sanuy ja ens ha avisat moltes vegades: mentre la majoria de clients d'Endesa estan al nostre país els beneficis se'ls queda Madrid. Un altre símptome de la nostra dependència. Com en els col.lapses de l'Aeroport del Prat o els de la Renfe, la gran avaria elèctrica de Barcelona ens demostren els efectes nocius que el colonialisme té sobre la nostra vida quotidiana. Per què? Senzillament perquè les decisions es prenen molt lluny d'aquí. Senzillament perquè no s'inverteix al país tot el que el país necessita. Senzillament perquè quan hi ha un col.lapse tampoc s'apliquen els recursos i les energies suficients com per corregir-lo. Ara podem corregir el problema, fer-hi els guariments que siguin necessaris, exigir les responsabilitats que siguin exigibles. Però tinguem clar que aquí només hi ha una solució. I és enviar-la a passeig. A Espanya, és clar. 
El capteniment zapaterista pel poder arriba als nivells dels germans Marx a l'oest. En la cèlebre pel.lícula marxiana, Grouxo pilotava una locomotora alimentada per la mateixa fusta dels vagons. Aquesta és l'estampa que podria il.lustrar la legislatura zapaterista: cremar fins i tot la fusta que t'aguanta perquè la màquina no descarrili ni s'aturi. ZP ha carbonitzat avui tot el PSN i amb ell totes les esperances de les esquerres i els nacionalistes nabarresos. El major triler del regne ha decidit donar gratuïtament Nafarroa a la ultradreta de l'UPN. La mateixa ultradreta que desfilava pels carrers d'Iruña enarborant banderes espanyoles i proclamant l'espanyolitat del vell regne dels bascons. Una ultradreta que ha dedicat esforços ingents a esborrar la cultura i les profundes arrels basques de Nafarroa. Una ultradreta que és, de llarg, l'expressió més rància i més requeté de tot el PP espanyol. A aquesta gent ZP els hi ha regalat el govern impedint així un canvi històric a Nafarroa. El regal comporta, no obstant, liquidar tot el Partit Socialista de Navarra, i conduir-los a ultratomba per molt temps. I tot per salvar la pell de ZP. D'un ZP que temia que un govern de coalició entre el PSN i Nafarroa Bai excités sobremanera la caverna hispànica. Una caverna que des de les seves trinxeres mediàtiques marca grotescament l'agenda política de Zapatero. Va passar el mateix amb el fallit procés de pau i està passant el mateix amb Navarra. S'enterra així l'últim vestigi de la famosa Espanya plural i l'última oportunitat de Zapatero per erigir-se com un líder capaç de dur l'estat cap a la regeneració. ZP ha preferit la por demoscòpica, el pànic a la caverna, la voluntat cega d'aferrar-se a la cadira al preu que sigui. Encara que aquest preu mereixi sacrificis terribles. Però hi ha un aspecte que ZP no controla. Avui pot contentar la caverna oferint-li l'aliment que l'exigeix, però demà haurà de revalidar la seva presidència amb els vots de l'electorat. I entre l'electorat també hi comptarà el de Navarra, el del País Basc i el d'una Catalunya engangayada i decebuda. O és que ZP espera seduir l'electorat de Quintanilla de Onesimo Redondo? 
El segrest per part de l'Audiència Nacional d'un mitjà de comunicació on apareixia ridiculitzat l'hereu al tro borbó, ens permet parlar de tres qüestions. La primera és l'existència a l'estat espanyol d'un tribunal d'excepció com és l'Audiència Nacional. Una Audiència que, en els darrers trenta anys, ha liderat la deconstrucció de l'estat de dret mitjançant tota mena d'actuacions que serien inexplicables en qualsevol societat europea. L'Audiència Nacional és, doncs, una rara avis a l'Europa democràtica i, sens dubte, marca nivells d'escassa qualitat en el nostre sistema jurídic i, per extensió, de la democràcia que ens va arribar via transició. Que estiguem parlant d'un segrest d'un mitjà de comunicació ja és, de per si, una actuació que ens remonta anys enrere però no oblidem que a l'estat espanyol s'han tancat dos diaris com és el cas d'Egin i Euskaldunon Egunkaria. Segrestos i tancaments que tampoc s'explicarien en els països civilitzats del nostre entorn. Per últim tampoc és habitual que en altres estats europeus de règim monàrquic la seva corona gaudeixi del blindatge que tenen a l'estat espanyol els borbons. Un blindatge que els aïlla dels atacs, les sàtires, les crítiques i les vinyetes. Des de la transició s'ha estès a l'estat espanyol un pensament únic sobre els borbons: els pilots de la transició, els garants de les llibertats, els defensors del 23 de febrer, els apòstols de la modernització espanyola. Un blindatge que, en molts moments, ratlla l'opacitat sobretot quan es tracta de saber, amb exactitud, quan ens costa la institució monàrquica (una institució que, en ben pocs anys, ha anat multiplicant exponencialment els seus efectius) El segrest del Jueves ens serveix per demostrar que n'és de prim l'estat de dret espanyol i per fer-nos veure que en són de gruixuts tots els teixits que vam heretar de temps reculats. Es per això que notícies com aquestes ens revaliden en les nostres tesis separatistes i, lògicament, republicanes. El dia que siguem lliures ens adonarem de tot el que hem guanyat en qualitat democràtica deixant enrere tota la crosta espanyola. 
L'Operació catalanista del PP, comandada per Piqué, ha acabat com havia d'acabar. O sigui com el rosari de l'aurora. Era de veure que l'Operació fracassaria i que, en tot cas, estava cridada a instal.lar-se en l'arxiu dels exotismes de la política. Fer catalanista un partit espanyolista és tan estrambòtic com que un partit catalanista vulgui liderar Espanya (L'Operació Reformista de Roca no deixa de ser un altre intent fallit d'exotisme il.lustrat) El cas és que Josep Piqué va ser, en el seu dia, l'última acord del Pacte del Majestic. L'any 1996 va haver-hi intents per part del PP de colar polítics catalanistes en el seu projecte nacional. Així a Joan Rigol se li va proposar presidir el Senat Espanyol i l'home ja tenia el discurset a punt fins que va rebre la trucada de l'Honorable Pujol. El President va evitar aquella expedició i també va evitar que cap membre de Convergència es fes amb un ministeri a Madrid. Pujol ja en tenia prou amb els acords del Majestic i no volia involucrar-se amb excés amb el projecte dels populars. Però es va trobar un punt intermedi: un home afí al catalanisme, i de provades connexions amb CiU, ocuparia un ministeri a les espanyes. Un nou català a Madrid: Josep Piqué. Qui va ser càrrec de confiança dels convergents a Indústria i qui va, fins i tot, formar part com a independent d'una candidatura municipal de CiU seria l'aportació física del Pacte del Majestic. Però Piqué no va voler-se contentar en ser una ombra del pujolisme. Desseguida va abocar-se de ple en l'aznaritat. El PP va veure en aquell polític brillant i lligat a l'empresariat català (malgrat el tuf d'Ercross) la peça ideal per entrar amb força a Catalunya. Piqué havia de liderar l'upenització de CiU, la formació d'un projecte polític que aconseguís vertebrar definitivament el projecte popular a Catalunya: amb petites dosis de catalanisme, amb seny, amb moderació, amb un diàleg fluid amb sectors polítics del catalanisme i també amb els grans poders de l'empresariat català. Del 96 al 2000 Piqué va anar-se fent un forat, i va ser capaç de temptar gent de CiU, sobretot del front d'Unió. Però a partir de la majoria absoluta d'Aznar Piqué va veure reduït el seu espai. Era impossible que el PP respirés la moderació que Piqué exigia amb un Aznar portant el PP cap als neocons revestits d'Onèsimo Redondo. A partir de llavors, els resultats electorals no han acompanyat Piqué, i s'ha vist cada vegada més proscrit en un partit on els dos esbirros d'Aznar, Acebes i Zaplana, dominen el cotarro. Políticament tot li ha sortit malament a Piqué: ha fracassat el seu gir catalanista, s'ha sentit desplaçat a Madrid, no compta en res des de fa molt temps i a, més a més, dins el partit a Catalunya li han anat sortint enemics perillossíssims. Els recursos de l'Estatut de Catalunya presentats pel PP i les campanyes d'agitació anticatalana liderades pel seu partit a les espanyes han acabat arraconant el personatge. L'última, i més humiliant, derrota ha estat l'arribada d'Acebes per llegir-li la cartilla i per nomenar-li un nou comitè polític. Precisament aquell Acebes que Piqué va atrevir-se a criticar fa uns mesos. Ara a Piqué només li toca l'opció de dedicar-se a guanyar diners a l'empresa privada. S'ha acabat el seu exòtic i trepidant viatge polític. Demostrant-se que el PP no té més espai a Catalunya que la de sacsejar un neolerruxisme fatxa i políticament incorrecte en qüestions com la de la immigració. Els seus resultats a Badalona els van guiant el camí a seguir. 
ZP està jugant als equilibris. De fet, i des de la seva entrada a la Moncloa, ZP no ha parat de fer tota mena d'equilibris per mantenir-se en el poder. El pacte d'investidura el va començar amb les forces d'esquerra de l'estat espanyol però, amb el pas del temps, s'ha anat escorant cap a pactar amb CiU i el PNV. Pel que fa al procés de pau, ZP va començar jugant fort i ha acabat subscrivint les tesis del PP. Amb l'Estatut de Catalunya primer va dir que respectaria el que sortís del Parlament, després va pactar a la baixa amb Artur Mas i, finalment, sembla més procliu a un Estatut que sigui tan descafeïnat com el que proclama la dreta cavernícola hispana. ZP, doncs, ha jugat amb tothom, algunes vegades amb l'habilitat del tafur que sap treure's asos de la màniga altres amb una barroeria pròpia del trampós d'un pati de col.legi. Tant de joc, tanta mentida, tanta trampa revelen una qüestió clara: ZP no té cap projecte, no té un nord polític clar. Agradés o no, Aznar tenia un projecte sòlid i diàfan. ZP no el té, s'ha vist perfectament en molts àmbits: des de la mentida de l'Espanya plural, la farsa del procés de pau, la carambola de la llei de la memòria històrica o en casos més urgents com els micropisos que volia vendre'ns la seva ministra Trujillo. Tot és erràtic en aquest govern: la política exterior, l'interior, la famosa estupidesa de l'Aliança de les Civilitzacions. L'únic que sosté ZP és la seva inequívoca voluntat de romandre al poder. Es aquí on es justifiquen tants equilibris, tants canvis de parer o tants cops de timó. El poder pel poder, emmascarat això sí amb concessions als gais, als transexuals, a la colònia mexicana o a les famílies que tinguin un nen a partir del juliol. La construcció del personatge ZP ha volat pels aires amb tanta maniobra barata. El ZP federal és un miratge, de la mateixa manera que el ZP que volia recobrar la memòria històrica alimentat pel record del seu avi, o el ZP que volia la pau, o el ZP que va desprendre's d'un Bono que ara recupera a més a córrer. Els qui han arribat a acords amb ell saben del seu comportament canviant, del seu aire voluble, de la seva física evanescent. ZP canvia i ho fa deixant amb el peu canviat a tothom. Ara a Nafarroa, ZP s'ha desprès dels nacionalistes propers al PNV i s'abraça a l'UPN del PP. El canvi d'avui. Un nou i desafiant avís per una CiU que es frega les mans pensant en els nous i prometedors negocis que hi ha a la vista amb el PSOE. Que vagin en compte perquè encara està per arribar una nova mentida, una nova traïció, un nou canvi d'opinió. 
El PSOE aborda els seus últims mesos al govern espanyol amb una minicrisi ministerial. Té aquesta remodelació alguna cosa de liquidació i també alguna cosa de noves ofertes al taulell. De liquidació de ministres com la Trujillo que s'ha passat tota la legislatura desapareguda en gestió. La Trujillo, si ha de passar a la història, ho farà amb aquella estrafolària proposta dels micropisos. Per res més. El lògic, doncs, és que marxés per la porta de servei. Des de la perspectiva catalana esperàvem que ZP fos valent i deixés anar llast de debò, com és el d'aquesta ministra incompetent de la cosa dels trens i els aeroports. L'andalusa seguirà cosa que ens fa pensar que a Madrid això dels dèficits i les mancances de les infrastructures catalanes els importa un rave. La liquidació també li ha arribat a Jordi Sevilla, un tipus que es reafirma en el clàssic jacobinisme del socialisme valencià (Algú hauria de fer un estudi que investigués la deriva d'un PSPV que s'ha convertit en un simple porter automàtic de Ferraz) En el capítol de noves oportunitats al taulell destaca la Chacón. La jove "promesa" socialista té un únic propòsit en aquests propers vuit mesos que ens separen de les eleccions espanyoles de 2008: i és el de posicionar-se en el mercat com un revulsiu per encapçalar la candidatura del PSC per Barcelona. En aquests propers mesos sentirem i veurem molt a la Chacón. El seu somriure i el seu to lleugerament demagog ompliran els media. Frases boniques com la que ja ens ha brindat en el seu nomenament: "els joves no volen propostes, volen pisos", una frase de galeria que ja assenyala quin camí seguirà Chacón en els propers mesos. La xerrameca amb la que Chacón ens amenaça els propers mesos destaca amb els seus silencis profunds al llarg dels tres anys d'aquesta legislatura. Què ha fet o ha dit Chacón per defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya, o sigui dels que en el seu dia la van votar? No l'hem sentit parlar gaire de l'Estatut i les seves retallades. No l'hem sentit defensar Catalunya davant el caos de les infrastructures al que ens aboca l'estat espanyol. Chacón no es res més que un simple número a Madrid, un exemple més d'un PSC que quan entra a l'hemicicle espanyol es converteix en una ombra amiga del PSOE. Chacón és la reedició dels clàssics diputats cuneros del segle XIX: gent al que se li assignava una circumscripció i que la visitava, només, en dies de campanya i eleccions. Aquest és el cas. No en va, l'altre dia, quan va ser elegida ministra, Chacón es va deixar fotografiar a casa seva. S'asseia Chacón en un comodíssim tresillo i, de fons, hi havia una decoració moderna que feia joc amb els gustos contemporanis d'una jove promesa del socialisme espanyol. Al peu de foto un aclariment revelador: Chacón fotografia en el seu pis de Madrid. Aquesta és l'explicació que ens faltava: Chacón viu Madrid i es presenta cada quatre anys per Barcelona. Abans, com a mínim, els socialistes catalans per votar amb el PSOE a Madrid es dignaven a fer el pont aeri. Ara ni això, viuen i voten a Madrid. 
Lluny del que pensen els últims ingenus, els mitjans de comunicació no sempre estan al servei de la realitat, a vegades, i en alguns casos sempre, estan al servei de la reinterpretació o la reescritura de la realitat. El famós blablablà de la independència dels mitjans és això: una xerrameca per entretenir sobretaules i per despitar algun cor benèvol. Està clar que al nostre país tots escrivim de forma interessada i amb un objectiu polític clar. L'única diferència és que alguns, pocs, ho diem i la majoria ho amaguen amb més o menys habilitat. En els mitjans, els escrits en aquest cas, hi ha diferents formes de fer-nos arribar el seu particular reflex de la realitat. Hi ha les editorials, hi ha els opinadors la tria dels quals no és pas atzarosa i hi ha també el tractament de les notícies. I dins aquest tractament hi ha un element que, sovint, ens passa desaparcebut però que té una càrrega ideològica que no és menyspreable. Estem parlant de les fotografies. A priori el fotògrof actua en plena llibertat: cobreix un acte o un esdeveniment i tira les fotos que creu oportunes. Però quan arriba a la redacció hi ha algú que selecciona aquelles fotos, hi ha algú que tria la més convenient, la més oportuna. Fixem-nos, per exemple, en la conferència que ahir va fer el president d'Esquerra Carod-Rovira. Una conferència seriosa davant d'un públic seriós, els empresaris del nostre país. Fixem-nos en les fotos escollides per quatre mitjans del nostre país. A l'Avui apareix un Carod-Rovira entrant a la conferència acompanyat de l' il.lustre Lara, si fa no fa és semblant a la que tria el Punt on Carod, ja assegut, parla amb un Lara en segon terme assegut al seu costat. Era una conferència al Cercle d'Economia on Lara hi va tenir un paper destacat, per tant els dos mitjans recullen l'essència de l'acte. Què fan els altres dos diaris del país? La Vanguardia i el Periòdico. Aquests dos s'han posat d'acord amb la mateixa imatge: un Carod desdoblat a través d'un estrambòtic efecte fotogràfic, aconseguint una imatge irreal, espectral, quasi del tot sinistre. Es aquesta una imatge real de l'acte? Evidentment que no. Haurien triat el mateix joc fotogràfic per cobrir un acte del Rei Joan Carles, seguríssim que no. O per Zapatero o Rajoy? Tampoc. Ni tampoc s'haurien atrevit amb l'Artur Mas, en Duran i Lleida o en Montilla. Per en Carod, sí. Per cobrir un acte dels republicans poden atrevir-se amb imatges grotesques, interessadament manipulades, estrambòtiques. Aquesta imatge no la va provocar en Carod, ni va ser vista per ningú durant l'acte, però els dos mitjans la fan servir, hi juguen, sense cap mena d'escrúpuls. Sabent, a més, que la imatge és el que queda en la retina dels lectors. Una altra imatge estrafolària per seguir alimentant la distorsió republicana, per seguir ficant cullerada en la construcció des dels mitjans d'un relat sobre Esquerra, el d'una força quasi marciana. Serveixin aquestes dos fotos de la Vanguardia i el Periodico per demostrar, novament, que el tractament que Esquerra té en la majoria dels mitjans ni és inocu, ni és objectiu, ni té res de periodístic. Es tracta, tan sols, d'un intent indissimulat d'apartar Esquerra del centre de la política. I aquí tot s'hi val: terra, mar i aire, o sigui: editorials, opinadors, titulars, peus de foto i fotos. Ja ho deia aquell: se'ns pixen a sobre, diuen que plou, i llavors ho rematen dient: quina pudor que feu. 
Innegablement, el debat ha arribat fins Esquerra. És un debat que té moltes ramificacions, des del relleu del lideratge fins als posicionaments ideològics. Entre els actors que intervenen en aquest debat hi veiem una mica de tot: des dels que discrepen des de la legitimitat democràtica fins que els que també legítimament es postulen com a futurs recanvis del projecte, també hi observem, com no podia ser d'una altra manera, els oportunistes de torn que juguen el joc habitual de resituar-se a l'espera de propers esdeveniments. Els uns i els altres, però, no són cap novetat en la història dels partits: temps de crisi, temps d'oportunitats, que deia aquell. En tot cas, el que convindria, i molt, és marcar les regles d'aquest gran debat que tenim a l'altre costat de la cantonada. Un debat desordenat i desorbitat, on els ganivets volin i on els desqualificatius ressonin pels micròfons dels media, serà carnassa per tots aquells que volen Esquerra morta i enterrada. Ja ho estan esperant. Els adversaris i també els enemics d'Esquerra desitgen que entrem en una diabòlica espiral d'enfrontaments i picabaralles. Volen que, novament, Esquerra practiqui un esport que ja estava enterrat: l'autolesió fins al suplici final. Hi ha el risc que l'independentisme d'esquerres rescati la tendència caníbal dels anys 70 i 80, una tendència que el duia sempre a l'atomització i, en la major part dels casos, a la invisibilitat. Quants projectes no hem vist fracassar per culpa d'escissions interminables que s'escindien fins a l'infinit matemàtic? El que està clar és que l'espai polític que Esquerra ocupa, fa nosa i, en alguns casos, fa por. Es per això que determinats poders jugaran a explotar el debat dels republicans, jugaran a magnificar-lo, jugaran a amplificar-lo. Per tant, no els donem carnassa. Debat, sí, però amb ordre i concert. Debat sí, però des de les idees i no pas des de les desqualificacions. Debat sí, però tenint en compte que Esquerra té, en perspectiva, les eleccions espanyoles on se juga la possiblitat de ser decisius a Madrid. És el moment del debat, sí, però també és el moment de la responsabilitat col.lectiva. Si hi ha alguna cosa que l'electorat no perdonaria mai a Esquerra és una nova i interminable cadena d'enfrontaments interns. La gent ha fet costat Esquerra perquè guii el viatge d'aquest país cap a la llibertat, i no pas perquè es baralli a l'entrada d'una estació de tren. 
Recentment tornen a proliferar els articles que, amb més o menys mesura, vénen a indicar la molt mala salut del catalanisme. Confonen els articulistes dues coses diametralment diferents: espai polític i representació del mateix. Confonen també la paraula crisi amb una cosa que és connatural en la pràctica política: l'ambició pel poder. A CiU, per exemple, existeix una dura pugna entre Duran i Mas, tothom ho sap, i tothom sap que és una pugna que no ve d'avui sinó que arrenca del mateix dia que Pujol va donar per entès que ho deixava. De la mateixa manera que a CiU, des de la seva fundació, hi ha hagut molts estira i arronses: Pujol i Trias Fargas, Pujol i Roca, o Pujol i Cullell. Qualsevol projecte polític no pot escapar-se de les batalles successòries i de les lluites cap a la consecució del poder: a Esquerra ha passat des de temps immemorial amb els corresponents episodis (Hortalà, Colom i ara Carod i Puigcercós) No és res de nou i, a més, forma part de la tradició democràtica del món occidental. O és que Blair i Brown no han tingut moments de pugna brutal? O és que el PSOE no va tenir un Congrés que ZP va guanyar pels pèls al populista Bono? Un PSOE que va tenir, en el seu moment, gravíssims incidents congresuals i lluites brutals (des la FSM fins al Congrés on Felipe va dimitir durant unes hores, passant per les tèrboles primàries entre Almunia i Borrell) Els ganivets han corregut, molt i fluidament, en tots els partits europeus. El PSF n'és un gran exemple, però també és exemplar la lluita aferrissada entre els sucessors de Chirac. Si els augurs de la crisi del catalanisme es basen en els moviments dels partits i dels seus líders, malament anem. Perquè el catalanisme, en tots els seus vessants i en totes les seves manifestacions, té una mala salut de ferro. Els mateixos apocalítpics auguraven que l'arribada del PSC a la Generalitat suposaria l'hegemonia d'aquest partit fins a la propera glaciació, i no ha estat així. El PSC segueix perdent adeptes i CiU a l'oposició ha mantingut, i ampliat, la seva força electoral. El mateix podem dir dels independendistes, amb una Esquerra al qui els més alarmistes pensaven que quedaria reduida a un valor testimonial o, com a molt, trinxada per la meitat per culpa de les seves dues ànimes. Però no només això, els estudis més objectius, els que no fa el cèlebre Colomé, indiquen que l'independentisme i el sobiranisme creix entre els més joves el que assegura una vitalitat d'aquests moviments, tesi que manté el politòleg Roger Buch. I fins i tot veiem com el catalanisme s'estructura com a corrent en el mateix PSC. Tot fa pensar que més enllà dels tibantors partidistes, el catalanisme i l'independentisme en totes les seves expressions no només estan forts i segueixen creixent. Els apocalíptics tornen a equivocar-se! Hi ha país per estona. 
La gerontocràcia socialista sembla que torna de les seves catacumbes. No deixa de ser risible que un personatge com Raimon Obiols, que va amuntegar una colla de derrotes sonades pel PSC, sigui ara el qui vulgui arbitrar una nova estratègia pels socialistes catalans. Creiem que els socialistes havien deixat enrere aquesta vella fornada dels croissants exquisits de la part alta de Barcelona, però es veu que tota aquesta corrua d' il.lustres enyora la porpra del poder i les plataformes de la política. Però es veu que la revolució dels capitans no ha estat prou eficient com per arraconar definitivament la crosta de la gauche caviar socialista. El més sorprenent del cas és que Obiols i els seus amics d'excursions ideològiques es presenten com els catalanistes del PSC. Si el catalanisme són cognoms, cases a l'Empordà, llinatges senyorials és evident que els Obiols i Cia són molt més catalanistes que els Montilla i Cia. Però si el catalanisme és compromís, fets, decisions i lleialtat al país la cosa ja canvia, i el dilema comença a ser de debò. Entre d'altres coses perquè el PSC dels Obiols i Cia va ser, al llarg de molts anys, una sucursal claríssima del PSOE. Aquí no es discutia res, ni tan sols quan el PSOE va liquidar d'un bufet el grup parlamentari que el PSC tenia a Madrid. Aquí no es va discutir la LOAPA, ni la inèrcia d'uns traspassos que mai acabaven d'arribar, ni l'hostilitat que el socialisme espanyol tenia vers el legítim govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol. On eren tots aquests catalanistes? Ni a la Generalitat, ni a la Diputació de Barcelona, ni a l'Ajuntament (on hi havia, per cert, un altre suposat catalanista com Pasqual Maragall) el PSC va fer polítiques de país, de compromís amb l'autogovern, de lleialtat amb la nació catalana. Tot va ser un no molestar el primo espanyol, tot va ser no aixecar gaire la veu. Ara, els Obiols i companyia tornen per donar lliçons de catalanisme i per fer convencions i per reunir els vells i tronats noms de la petita burgesia que un dia va militar en el socialisme català. Són, no ens enganyem, els hereus de les doctrines que van arraconar Pallach i que van abraçar, sense cap mena d'escrúpol, l'aliança amb la Federació Catalana del PSOE. Pobre PSC si espera que el futur estratègic li vingui de la mà d'una gent que lluny de saber guanyar, l'únic que va aprendre és a fer la viu-viu. 
Desgraciadament, ja hem comentat moltes vegades fins a quin punt estan mal fetes les enquestes d'opinió elaborades al nostre país. A França, Anglaterra o als Estats Units, per exemple, és fàcil de preveure un resultat, fins al punt que a vegades ni s'espera al recompte oficial per confirmar les victòries i derrotes. Aquí, en canvi, els estudis d'opinió són potinejats sistemàticament en funció dels interessos de l'un o de l'altre. El darrer exemple és l'