| La por a la democràcia Posted:  Ibarretxe està disposat a tirar endavant un instrument necessari i imprescindible: la consulta popular a tota la ciutadania de les tres províncies bascongades. Contra la violència d'ETA i davant la coerció sempre present de l'estat, l'única via és la democràcia. I l'arrel de tota la democràcia descansa en la voluntat de la gent, en la veu de la gent, en els vots de tots i cadascun dels ciutadans. Aquí no hi ha més cera que la que crema. Deia el conseller Saura que això no es pot fer en presència de violència. No havíem quedat que els encaputxats no podien condicionar la població? Qui són els d'ETA per aturar els peus a una consulta popular? I si avui desaparegués ETA i demà sortís un altre grup format per tres desgraciats? Podrien aquests tres desgraciats aturar tot un procés democràtic convocat pel Lehendakari dels bascos? Que la consulta dóna aire fresc al PP tal i com diu Montilla és un altre argument pelegrí, ridícul, interessat. La consulta és perquè els bascos puguin decidir el seu futur, lliure i democràticament, i això passa per damunt del joc partidista, això són les regles democràtiques. Diuen, finallment, que aquesta consulta no cap a l'estat de dret, a la Constitució. Llavors només queda un últim i definitiu argument: el poble basc és molt més antic que la Constitució. Si el poble basc no cap a la Constitució no és pas un problema d'Euskadi, és un problema de la mateixa Constitució. Una carta magna, per cert, que només va rebre el suport d'1 de cada 3 bascos. Per què tenen por a la consulta? Perquè els espanyosl han viscut massa temps sota el jou del dictador i això crea una por terrible a la paraula democràcia. |
| Contra l'Abús Posted:  Com un regueró de pòlvora, s'estenen per la nostra terra les concentracions populars on es cremen els retrats de l'innombrable. Treuen el son al President Montilla, fan quequejar el conseller Saura i treuen de pollaguera el PP, en Duran i en Mas. Alguns argumenten que aquestes cremes fan el joc al PP. Estúpid argument, idèntic a l'utilitzat en els dies del referèndum de l'Estatut (el no és el PP, els altres a callar) Ara, resulta, que el nostre poble ha de romandre mut, quiet i bondadós per no fer el joc al PP. Vaja argument d'estar per casa. Es l'argument socialista que pretén polaritzar Catalunya entre blanc i negre, entre bons i dolents, és a dir entre espanyols d'esquerres i espanyols d'ultradreta. L'altre argument de les cremes és dir que atempten contra una institució. Un altre de bo. Resulta que mitja Espanya pot escopir contra la Generalitat i aquí no passa res, resulta que mitja Espanya pot insultar o porquejar els representants de Catalunya i aquí no passa res. Resulta que cremar una fotocòpia del rei és un atemptat mentre altres es dediquen a l'esport espanyol de la coerció i l'amenaça. Totes aquestes concentracions, però, tenen una base comú, un catalitzador essencial: es fan contra l'abús. Contra l'abús d'un Estat del qual no en tenim notícies pel que fa a les justes inversions, pel que fa als trens desfasats, pel que fa als aeroports que no funcionen, pel que fa als greus problemes d'expoli fiscal, d'immigració, etc, però que, vés per on, es dóna a conèixer quan es tracta de combatre la dissidència i la diferència. Es això el que mou la gent, és això el que convoca la gent, és això el que empeny la gent a fer el que fa. Dir prou a un Tribunal d'excepció com l'Audiència Nacional que crida els joves rebels de Catalunya i que no fa res quan els feixistes ataquen, com en el cas de Blanes, els homanatges als represaliats pel Tirà Franco. Dir prou a policies que identifiquen ciutadans l'únic delicte dels quals és exercir el dret a la llibertat d'expressió. Dir prou a jutges que criden a declarar fotògrafs l'únic delicte dels quals és exercir el dret a la informació. Dir prou a jutges que criden periodistes l'únic delicte dels quals és dibuixar una vinyeta humorística. En quin estat de dret vivim si una simple convocatòria d'una consulta per conèixer l'opinió de la ciutadania aixeca la bilis de certs polítics? Si no ens movem contra l'abús, tard o d'hora l'abús vindrà a per nosaltres. Tard o d'hora serem cridats a declarar tots i cadascun, avui per cremar una foto, demà per dir una paraula de més al mig del carrer, i demà passat per pensar alguna cosa que no cap en aquesta gàbia de la Constitució. Contra l'abús només ens queda un camí: buscar la llibertat i trobar-la el més aviat possible. Endavant, doncs. Tal i com canten els Obrint pas: "lluitar, crear, construir poder popular". |
Catalunya ha viscut, massa temps, immersa en la resignació i en "a poc a poc i bona lletra". L'estratègia pujoliana del "peix al cove" ens anava preparant per actituds de resignació cristiana. El camí de 25 anys de pujolisme de "cal que ens entenguin", "cal explicar-nos bé", "cal que Catalunya modernitzi Espanya" s'ha anat forjant amb pactes, tractes, aliances i tota mena de receptes de metge de capçalera. Però aquest immers camí de suplici i viacrucis només ens ha portat a una constatació: una Catalunya exhausta després de tant demanar, tant treballar i tant ser expoliada. La resignació convergent s'ha alimentat, al llarg de 25 anys, de la indiferència del socialisme català. Convertits en una simple franquícia del PSOE, el PSC s'ha dedicat tots aquests anys a participar de la resignació des de l'actitud de la indiferència. "Això no va amb nosaltres" venien a dir des del PSC mentre el país era saquejat, mentre anàvem perdent trens, mentre descobríem la realitat d'un Estatut incapaç de resoldre els problemes de fons de la nostra societat. Amb la resignació a l'esquena les dues forces centrals del país van acudir al debat estatutari del 2006 i 2007. En el fons en les dues ànimes pesava el mateix fatalisme de sempre "no ens ho acceptaran, quan arribem a Madrid començaran les retallades". Va ser així, lògicament, i es va repetir les mateixes misèries que en totes les negociacions històriques entre autonomistes i espanyols. Però amb una salvedat: aquest cop les dues forces centrals van córrer a fer-se l'harakiri a la Moncloa. Primer en Mas i, tot seguit, el PSC. Això sí: es van posar d'acord en una cosa: carregar els neulers sobre Esquerra. l'argument no va ser si s'havia pactat un Estatut miserable a esquenes del Parlament, l'argument va ser que Esquerra vacil.lava, que Esquerra dubtava, que Esquerra canviava de parer. La Catalunya resignada, doncs, donava finalment una imatge patètica de la seva debilitat i es preparava per noves i rotundes rebaixes i per nous i rotunds greuges. L'escalada de la Renfe no és res més que un capítol més d'aquesta resignació nacional amb la qual ens han educat tots aquests anys. Fer cues quilomètriques, perdre hores de vida personal, perdre diners, perdre qualitat de vida dia rere dia. I pagar, això sí, els nostres impostos convenientment. La Catalunya resignada és un immens ramat de bestiar manyac, amb el cap cot, disposat a rebre bastonades, disposat a que li racionin el menjar, i llest per encaminar, un a un, el camí de l'escorxador. Els republicans, però, no hem pas nascut per participar d'aquest viacrucis ridícul i espantadís. Els republicans vam arrossegar el Parlament cap a l'Estatut del 30 de setembre de 2006 i vam ser-ne els seus últims defensors. Els republicans vam sacrificar la nostra estada a govern a canvi de decidir-nos pel no de la dignitat i la coherència. Els republicans som els primers que hem demanat un referèndum perquè Catalunya decideixi el seu futur. Però queda clar que sols no podrem moure-ho tot. Ens cal que, dia rere dia, la gent deixi la via de la resignació i s'incorporin activament en el camí de la llibertat. Aquest és la decisió que separen els ramats de la condició de ciutadans lliures i desperts. Visca la Terrra! 
Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader.
El cinturó de Barcelona va ser batejat, l'any 1979, com el cinturó roig. La major part d'alcaldies es van decantar, llavors, cap al PSUC i cap al PSC. Del cinturó roig inicial s'ha passat, amb el pas del temps, a cinturó sociata a seques. De sobres són conegudes, poble a pobles, les pràctiques socialistes per aferrar-se al poder a tota costa. En molts municipis, les majories del PSC són més pròpies d'un país de l'Est que no pas d'un territori de l'Europa Occidental. Tot està sota control i res s'escapa al domini implacable d'aquesta gent. Aquest cinturó és l'immens graner de vots del PSC i del PSOE. Primer Felipe i després els demés han trobat en aquesta part del nostre país els vots suficients per aconseguir un gran nombre de diputats amb els quals conformar les seves majories governamentals. Els socialistes han construït en aquests llocs un engranatge monumental de recapta de vots amb missatges ben senzills: des del vota Felipe tot recordant els orígens andalusos de bona part d'aquesta població fins al vot contra el PP tot mobilitzant el caràcter esquerranós d'aquest electorat. El que està en joc, de cares a les properes generals, és si els socialistes seran capaços de tornar a mobilitzar un vot que creuen tenir en propietat des de fa més d'un quart de segle. El principal problema que tenen és que són els mateixos socialistes qui estan decebent tot aquest electorat. L'enfonsament del túnel dels Ferrocarrils Catalans si algun electorat està perjudicant és el socialista. Cada dia milers de persones que, en un moment o altre, han estat fent costat al PSC i al PSOE veuen perjudicada la seva vida diària per culpa del govern de ZP. En les properes eleccions, ZP correrà a fer mítings al cinturó industrial de Barcelona i què els dirà, llavors, a tota aquesta gent que ha d'allargar la seva jornada laboral per culpa de la incompetència espanyola? Què els dirà als milers de persones que s'han quedat atrapats en trens, que han patit retards injustificats, que s'han vist immersos en col.lpases de carretera o de ferrocarril? Deia Montilla que el fracàs dels governs catalans havia estat preocupar-se en excés per la identitat. Ara el fracàs dels governs socialistes no és només trepitjar la nostra identitat, és carregar-se completament la vida quotidiana de la gent i, acarnissar-se, sobretot, amb els que els han portat al poder. Veurem si el poble té memòria. Aviat sortirem de dubtes. En tot cas, seria interessant que totes aquestes humiliacions que la gent pateix a diari servissin com a lliçó per adonar-se que Espanya és un mal negoci. 
Quan el Diari Oficial del PSOE demana, a crits o amb megàfons, que hi hagi resposanbilitats polítiques pel fiasco del TGV de Barcelona significa, d'entrada, que el cap de la ministra penja d'un fil. El Diari Oficial no s'equivoca mai i dispara sempre amb gran punteria. Tots recordem el recent cas de l'exlíder dels socialistes valencians, l'inefable Pla. Va ser el Diari Oficial socialista qui va començar la cacera del personatge i, tot seguit, l'home es rendia i abandonava la política amb la cua entre cames. Ara el Diari Oficial ja va directament per la ministra, l'endemà de la sessió parlamentària catalana on tots els grups menys el PSC també li van demanar el cap. Està clar, doncs, el que ha de fer ZP: sacrificar la Magdalena. Però la crisi de les infrastructures catalanes és estructural, o sigui que ve de lluny, de la mateixa manera que ve de lluny la desatenció espanyola cap a tots els problemes grossos que afecten Catalunya (des de la immigració fins a les carreteres, passant pels aeroports, el tren convencional i el que faci falta) Això no és competència d'una sola ministra, per més incompetent que sigui, sinó d'un sistema que funciona a base d'expoliar Catalunya per un costat i deixar-la sense inversions per una altra. Patim, ens agradi o no, un sistema colonial clàssic: la metropoli rebenta i asseca la colònia i, tot seguit, no li aporta res senzillament perquè només l'entén com un territori de pillatge i com un país ocupat on, tard o d'hora, se n'haurà d'anar. La ministra no és el problema, en tot cas és l'evidència del problema. De la mateixa manera que ens van fer creure que l'aterratge a Barcelona del Senyor Morlán seria la solució. Deien que Morlán era espavilat, que hi entenia en això de les infrastructures, que era capaç de viatjar d'incògnit per conèixer de prop els problemes de la gent. Doncs ni així, des que Morlán és a Barcelona els problemes no han fet més que augmentar. Que ningú s'enganyi, si canvien Alvárez serà per donar la imatge que es vol redreçar la qüestió i serà per oferir un boc expiatori per calmar els ànims de la gent. ZP sap que bona part dels qui pateixen cada dia els fiascos espanyols en infrastructures són votants socialistes als qui convé mobilitzar de cares a la propera primavera electoral. És per això que pot estar temptat de seguir les instruccions del Diari Oficial socialista i sacrificar Alvárez. Però el canvi de cromos no ens solucionarà les infrastructures d'un país cansat i fatigat, que perd, dia rere dia, la seva competitivitat per culpa d'una xucladora insaciable anomenada Espanya. 
Pels companys que volen renegociar pactes és bo saber què hi tenim fora del govern. Pels companys que voldrien un front patriòtic és bo saber què pensen alguns dels suposats membres d'aquest hipotètic front. A fora del govern, ras i curt, hi tenim els clàssics regionalistes. Una gent que amb 23 anys de majories prou absolutes no han tingut cap mena de perfil nacional. La seva militància no els va demanar mai un reforçament del perfil nacional per la senzilla raó perquè no l'han trobat mai oportú, ni convenient, ni necessari. Això de la casa comuna del catalanisme només és un xiringuito per no passar tanta fred ara que estan a l'oposició. I para de comptar. Lliçons en poden donar moltes però no pas de catalanisme. En tot cas poden donar lliçons de com recollir premis de l'espanyol de l'año organitzats per l'ABC, com anar a veure el rei a Vaqueira o com pactar amb governs espanyols de tota mena a canvi de xavalla. Això és el que tenim a fora del govern, aquests són els hipotètics socis d'un front nacional. Si calien dubtes de l'horitzó nacional d'aquesta gent tenim el record del que ens oferien en el famós govern ERC+CIU=CAT, ens oferien més conselleries i prou. Llavors diuen que ens hem venut per les poltrones! Si ens calien més dubtes tenim aquestes tranquil.litzadores declaracions d'en Jose (p) Antoni (o) Duran Lleida sobre la independència. Ell no n'és pas partidari. Ell veu qualsevol procés d'autodeterminació com la porta cap a la frustració del nostre poble. Vés per on. Es aquesta gent amb la que hem de caure en braços? Per fer què? Per anar on? Ja sabem, en definitiva, que en un costat i l'altre de la barrera només hi ha que autonomistes. I que si volem sumar independentistes ho farem, només, demostrant la nostra capacitat, fent pedagogia, essent seriosos i responsables. Pels qui volen mirar enrere, pels qui dubten dels nostres socis actuals, només han de fer que tenir memòria i seguir, dia rere dia, les declaracions d'un pressumpte nacionalista l'objectiu del qual només ha estat el profit personal. L'horitzó nacional de Duran està cada dia més clar: es diu Espanya. 
Els propagandistes del PSOE ja han trobat la gran basa electoral per vendre'ns en ZP. La diferència rau en el somriure. Aquest és, en el fons, l'únic tret diferenciador de l'Espanya aznariana i l'Espanya zetaperiana: la marca del somriure. Aznar era un home agre, adust, un castellà vell que aplicava un tarannà casernari. En canvi, ZP aplica el somriure, la pulcritud en les formes, una singular simpatia. Però per Catalunya els resultats d'una Espanya i de l'altra són més aviat els mateixos. Seguim igual. Això sí, abans rebíem un cop de porta dur i maleducat, i ara rebem un no suau i fi. Però, en definitiva, la conclusió és la mateixa. Ara ens diuen que del finançament res de res, com abans, però la diferència és que ens ho diuen amb paraules boniques. El no sembla més païdor. Ara ens diuen que de les competències res de res, però la diferència està en el tracte, en fer passar la Generalitat al sofà i convidar-la a un cubata, i dir-li, tot seguit i amb paraules manyagues, que "nada de nada". La Catalunya sota ZP ha avançat al mateix nivell que la Catalunya sota Aznar. Res de més finançament, res de competències exclusives, res de seleccions nacionals, res de més autogovern. Al cim, la Catalunya sota ZP ha administrat amb la mateixa impericia i la mateixa deixadesa tot allò que té a veure amb les nostres infrastructures: Renfe, aeroports, carreteres. La Catalunya sota Aznar és la Catalunya del telèfon que mai es despenja i si ho fa és per sentir un moc dels grossos i una mànega d'insults irrepetibles. La Catalunya sota ZP és per escoltar un fil musical dolç però interminable més enllà del qual no hi ha ben res. El resultat d'un i altre és el mateix. El resultat demostra que els espanyols, siguin d'ultradreta o una mica més cap a l'esquerra, escombren sempre cap a Madrid i contra Catalunya. Vés per on sempre és preferible que l'enemic se't presenti com el que és, un enemic antipàtic, cabronàs, disposat a abalançar-se sobre la teva iogular que pas es presenti com un personatge simpàtic i agradable, la falsedat del qual ja ratlla el cinisme. ZP, recordem-ho, és aquell que promet el que no vol complir i és aquell que celebra els triomfs del Barça. De nosaltres, queda clar, només l'interessa els vots que pot arreplegar i que marca el diferencial amb el PP. I tot seguit, i com la resta dels espanyols, només l'interessa l'IRPF, l'IVA, els impostos especials i l'impost de societats. 
La major part dels mitjans de comunicació del nostre país treballen perquè res canviï. Es el poder de la sociovergència un estímul permanent perquè les aigües estiguin tranquil.les i l'establitat estigui assegurada. En aquest context, la nosa gran sempre serà Esquerra. Un partit que vol saltar la paret i trencar la baralla del sistema establert. Alguns dels que avui s'anomenen crítics tenen, aquests dies, minuts de glòria als mitjans. Mai com fins ara havien gaudit de tant de predicament. Llegim els crítics. Escoltem els crítics. Veiem els crítics. Els sermonejadors parlen dels crítics, els cronistes escriuen sobre els crítics, els tertulians habituals anomenen els crítics. No ho fan, lògicament, perquè comparteixen les seves tesis. No ho fan, certament, perquè s'han reconvertit als seus postulats. Ho fan perquè Esquerra visqui en la convulsió, en la picabaralla, en el merder de sempre. Si les tesis dels crítics fossin certes en allò que la direcció s'ha venut i ara ja va d'autonomista de tota la vida, el més lògic seria pensar que els mitjans es posessin al costat de Carod, Ridao i Puigcercós. Si la direcció hagués abandonat l'indepentisme, com aventuren els crítics, i només aquests fossin els custodis de la Catalunya lliure, el més normal és que els mitjans es dediquessin a ignorar els crítics i es dediquessin, permanentment i continuada, a lloar la direcció actual. Però no és així. Saben els mitjans que els Ridao, Puigcercós i Carod treballen amb força i amb coratge per conduir el país cap a la seva llibertat i aquí és on rau el problema gros. Els crítics tenen predicació als mitjans per debilitar Esquerra. Pretenen els mitjans construir una imatge de divisió permanent, d'enfrontament constant, perquè la tensió creixi, per enfortir el pessimisme entre la militància i, tot seguit, traslladar una sensació de caos i derrota entre l'electorat. Mai com fins ara els custodis de les essencies republicanes havien tingut tant de ressò entre els mitjans. Els crítics haurien de reflexionar sobre aquest fet. Els seus minuts de glòria en els dels mitjans, els d'avui, interessen a la causa de l'enemic. El dissabte que ve només hi ha dues sortides: la d'una Esquerra enfortida i la d'una Esquerra debilitada. La primera fa por, la segona fa riure. La primera és capaç i la segona és inútil. La primera pensa en la llibertat del nostre país, la segona només podrà estar al servei del ressentiment i de les ambicions d'alguns. La primera és la que vol aquest Diari Republicà. I a fe de Macià i a fe de Companys, i a fe d'Irla que lluitarem per aconseguir-ho. Com sempre, i des de sempre: Amunt Esquerra, Visca la Terra!
Parafrasejant Josep Bargalló "Frankfurt ha estat un èxit indiscutible". La literatura del nostre país va saltar la paret imposada pel centralisme espanyol i s'ha exhibit, amb elegància i potència, en l'Europa de la cultura. Els escriptors hi han sortit guanyant, les editorials també, però el que més hi ha guanyat és l'autoestima del nostre país. Una Catalunya, sovint, massa acostumada a llepar-se les ferides i a autoflagelar-se permanentment. Segurament alguns dels sermonejadors de trona mediàtica haurien preferit un altre escenari, marcat per un Frankfurt on la cultura del país ocupa un espai simbòlic per no dir marginal. Però no. Ha estat el contrari. Catalunya s'ha projectat al món amb força i ha demostrat que té una cultura suficientment poderosa com per treure pit i mostrar-se a fora amb orgull i desimboltura. L'esforç de Frankfurt, però, no ha estat casual. Tenim, finalment, una conselleria que es mou amb eficiència i eficàcia. Tenim, finalment, un conseller que té discurs i que el sap comunicar. I tenim, finalment, un departament de Cultura que té un projecte nacional, una visió de país, una línia ben marcada. Algú s'imagina un Frankfurt promogut per consellers de CiU com l'ínclit Vilajoana? Algú s'imagina un Frankfurt promogut per consellers socialistes? L'èxit, doncs, no ha estat debades. Tot al contrari. I aquest èxit confirma, novament, la necessitat que Esquerra estigui al govern i marqui la diferència i posi l'accent en les polítiques de país. Frankfurt 2007 és l'argument més fort, més precís i més revelador que Esquerra fa bé de ser a govern. Frankfurt 2007 és la constatació que lluny de tenir un paper marginal a la Generalitat, Esquerra hi té una influència potent. Ja és hora que alguns es treguin la bena dels ulls i comencin a descobrir la realitat. I la realitat és que Frankfurt ha estat una de les fites més importants de la nostra cultura del que portem de democràcia. 
Alguns historiadors progres van elaborar, fa anys, la teoria que Catalunya n'havia tret profit de formar part d'Espanya gràcies a l'articulació d'un mercat interior on les empreses catalanes podien vendre-hi els seus productes. Era aquesta teoria falaç la legitimació més grollera d'una conquesta armada i d'un estat que projecta els seus vicis colonials sobre Catalunya. Algú, però, s'ha parat a calibrar el cost econòmic, cultural, social que ha hagut de pagar la nostra pàtria per formar part d'aquest invent d'Espanya? Començant per aquests vint-i-cinc anys de democràcia presidits pel dèficit en inversions i per l'expoli fiscal més salvatge. Seguint enrere tot recordant els 40 anys de Dictadura on Catalunya va patir persecució, exili i un model econòmic nefast i incompetent. Continuant amb una guerra civil que ens va enfrontar entre nosaltres i que va destruir bona part del nostre país. I la Dictadura de Primo de Rivera, i les guerres colonials i estúpides on moriren milers dels nostres soldats (Marroc i Cuba, per citar dos exemples) O les guerres carlines on vam perdre bous i esquelles per culpa d'un problema dinàstic dels espanyols. I les guerres del francès on ciutats com Girona foren arrasades per seguir la veta a un militar espanyol infestat de paranoia (Alvárez de Castro) o la Catalunya assolada, rebentada i perseguida des de 1714, la Catalunya bombardejada i assaltada duran la Guerra de Successió, la Catalunya esqueixada després de la Guerra dels Segadors. Tot aquest memorial de greuges formen part del cost de ser de la colònia i d'haver lluitat a la recerca de lal llibertat. Alguns diran que encara som un país prou fort i déu n'hi do el que ha progressat. Però algú s'ha parat a pensar, seriosament, on seríem sense el pes d'Espanya? Ben lluny, segurament. Seria aquella Catalunya rica i plena que reivindica el nostre himne. Un independentista, en definitiva, no és res més que un català que ha descobert el seu passat, que pateix el seu present però que pensa en clau de futur. 
Novament hem de tornar a parlar d'una ignominia, d'un fruit del bandidatge feixista i del cop d'estat de Franco: els Papers de Salamanca. Tal i com va dir el vell professor de Formación del Espiritu Nacional l'ínclit Gonzalo Ballester els papers eren "un botín de guerra". I encara ho són. El PSOE ja ha fet, al llarg de la seva història, tres demostracions de la seva incapacitat per afrontar la qüestió. La primera va ser en els seus anys inicials de majories absolutes on es negà reiteradament a ordenar el legítim retorn a Catalunya d'aquesta vergonya estatal. La segona va ser la legislatura 1993-1996 on no només va incomplir el pacte amb CiU per portar a Catalunya la totalitat dels papers al nostre país sinó que un alcalde socialista, el de Salamanca, va capitanejar una campanya infame i vexatòria per impedir el trasllat. La tercera contribució deshonesta per rescabalar el memorial de la democràcia ha estat en aquesta legislatura. ZP ha incomplert moltes promeses i ha faltat reiteradament a la seva paraula donada. I no només ha enganyat el poble de Catalunya i ha jugat amb el procés de pau d'Euskadi, sinó que també ha faltat a la memòria de la seva família. El nét d'un afusellat pels feixistes ha estat incapaç de conduir un procés de recuperació de la memòria històrica com exigeix una societat moderna i ha permès que una part important dels Papers de Salamanca, els que són d'entitats i de persones físiques, continui encara a Salamanca. Volen justificar el fre del retorn d'aquests papers per culpa del calendari electoral. Mentida: ha tingut 4 anys per rentar la cara a un expoli vergonyós i a una custòdia inexplicable. I no ha complert. Ara, novament, els catalans haurem d'esperar una legislatura favorable, una conjucció astral que ens dongui alguna oportunitat, un president pretesament federalista. Ens demanaran els socialistes que si volem el retorn de la segona part del lladrocini votem la seva marca. Es així com ens volen tenir collats, anys i panys, donant-nos engrunes cada quatre anys a canvi de silenci i d'un obeiment manyac. Aquest escarni monumental dels Papers de Salamanca ens reitera, novament, amb la convicció que ja arriba el moment de fotre el camp. És hora de marxar, companys i companys. Marxar d'Espanya, s'entén, i deixar enrere aquesta gent al qui els pesa, i de quina manera, tants anys de dictadures, de dictadors, de pronunciamientos, d'inquisició i de foscor. ZP ha enganyat doblement Catalunya: en el moment de l'Estatut i en el moment que el nostre país exigia un gest per recuperar la seva dignitat trepitjada. Recordem les maniobres d'aquest embustero i tinguem-ho tots en compte en les properes eleccions al març.
En la primera part de la restauració democràtica, l'independentisme era un arxipèlag de faccions i grupúscles condemnats a una permanent escissió. Es van perdre molts anys i molts esforços en aquella dinàmica caníbal i autodestructiva. Això fins que un grup de gent va descobrir el secret més ben guardat: entrar a Esquerra, reformar-la i convertir-la en l'eina útil de l'independentisme. Poc a poc aquella operació va donar els seus fruits i, a la llarga, demostrà que Esquerra Republicana de Catalunya era la palanca més forta per accionar l'independentisme. La direcció liderada pel Carod i Puigcercós va conduir ERC cap uns resultats mai imaginats. Esquerra comença a fer por als seus adversaris i a erigir-se en una peça clau per conduir la nostra pàtria cap a la llibertat. Avui, però, adversaris i enemics es freguen les mans. Confien que la propera Conferència Nacional remogui, de nou, el mar de fons que hi ha ara fins al límit que les aigües acabin fent naufragant el vaixell republicà. Confien enemics i adversaris que tornin, de nou, la malaltia congènita de l'independentisme; l'autodestrucció. Ens volen dividits i enfrontats. I saben que el pitjor element de desmobilització de les bases és veure com el seu partit, la seva força, el seu projecte és només un cúmul de picabaralles i renúncies. Una Esquerra forta pot dur aquest país cap a la llibertat. Una Esquerra partida i enfrontada és un bastió desfet, un castell a punt de ser expugnat. Hem vist, recentment, com aquest país afronta problemes gravíssims: la dimissió de l'estat pel que fa a les inversions, el col.lapse ferroviari i aeroportuari que debilita la nostra qualitat de vida i l'esforç de les empreses, i el que és pitjor: una Audiència Nacional que assalta les nostres llibertats bàsiques. Aquest panorama ens porta a una conclusió definitiva: hem de marxar d'Espanya, el més ràpidament possible. Però només aconseguirem aquesta fita amb una Esquerra reforçada, aplegada, convençuda que la unitat és l'única força possible. El país no pot permetre's que ERC caigui en la baralla i en l'escissió. El país necessita una Esquerra forta per assaltar els cels, per guanyar l'últim dels combats, el que ens dugui definitivament cap a un país lliure i sobirà. Alcem-nos, doncs. Però alcem-nos plegats. La Catalunya que dóna sentit al nostre esforç es mereix un gest digne i valent, des de la unitat, des de la fortalesa que ens dóna caminar junts. 
La conselleria d'Educació s'ha cobert de glòria amb la polèmica del mocador islàmic. Lluny d'afrontar amb coratge la qüestió, el primer que ha fet és desautoritzar el reglament intern de l'escola gironina. Un reglament que no feia res més que aplicar el sentit comú: a l'escola cap símbol religiós. Els mestres de l'escola gironina defensaven l'escola com un espai comú per als nens de totes les confessions. Vés per on que els integristes han forçat les normes i han volgut rebentar l'escola com a element d'integració, com a comú denominador de totes les creences. L'eina d'aquests integristes han estat una nena petita. La nena s'ha convertit, doncs, en un vehicle innocent al servei d'una causa molt perniciosa. L'escola va voler aplicar, com feia sempre, la norma i els pares de la nena van amenaçar d'endur-se-la, de retornar-la cap al seu país. Ignoren aquests pares que això és Europa, que aquí hi ha unes lleis que protegeixen els infants. Però el xantatge dels pares ha tingut èxit. Ensenyament ha desautoritzat l'escola i ha permès que un símbol religiós entrés en un espai que ha de ser per a tothom. I ho ha estat a través d'un instrument, el mocador islàmic, que, digue-m'ho clar, està pensat per discriminar les dones. D'aquesta manera, i fins que algú no hi posi remei, les escoles es convertiran en recintes perquè els fanàtics hi facin entrar els seus fills. Avui serà el mocador i demà una altra cosa. Vés a saber si un dia demanaran que les mestres i les professores també se'l fiquin. Temps al temps. Les esquerres que tan van lluitar contra el clericalisme, no poden ser avui esclaus d'uns fanàtics i d'uns integristes que deixen com a moderats als seguidors de Lefebre.