Pasqual a Prats de Molló

Quan els socialistes semblaven encarar l'etapa més plàcida de la seva existència, i quan se'n reien de les trifulques a les cases dels altres, va i els hi surt el seu president. En Maragall ja se n'ha atipat de callar i fer bondat, i de seguir el vot de silenci que imposa l'Abat Montilla. Ara s'ha despatxat a gust amb unes declaracions que obren les caixes de pandora, les dels trons i les que facin falta. Maragall s'ha carregat en Mas- cosa gens estranya- i ha aprofitat també per disparar contra el jacobí i tafur Rodriguez Zapatero. Les paraules d'en Maragall revelen que el polític no està pas disposat a viure tranquil.lament de la seva condició de jubilat. Maragall sembla disposat a desenterrar la destral de guerra. Llàstima que ho faci ara, des de fora, des de la seva soledat d'expresident, i que no ho fes en el seu moment. En aquells temps va preferir contemporaneitzar. Va preferir sacrificar Carod-Rovira a aguantar les pressions dels espanyols. Va abaixar el cap en l'ominós pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero, i va seguir sacrificant consellers abans de plantar cara decididament al poder absolut d'Espanya. Fins a expulsar Esquerra de govern per dir no a un Estatut de fireta. Avui Maragall en la seva soledat de condemnat a la guillotina seca, es lamenta, plora, s'estira els cabells blancs. La seva sinceritat de patriota arriba tard. Era fa uns mesos quan Maragall s'havia d'haver plantat, i no pas ara. Els laments d'en Maragall fan la mateixa flaira de ressentiment que els crits sardans d'en Carretero. Homes desplaçats que juguen avui el joc dels patriotes. Maragall sembla voler emular l'intent de Prats de Molló. En tot cas, que ningú s'enganyi. La generació d'en Maragall, els Obiols i companyia, mai van fer gaire res per aquest país. El seu catalanisme era de boqueta i de lluir cognoms del segle XIV. Que ningú caigui en els equívocs: l'única esperança de dur el PSC cap al catalanisme no passa per un Maragall que sempre va mirar cap un altre costat quan el país li demanava decisions fermes, l'única esperança passa perquè els capitans dirigits per Montilla prenguin una decisió valenta. I aquest Diari confia més en tots els ez del Baix Llobregat que no pas en els senyors de Sant Gervasi de vells llinatges catalans. Independència, encara que sigui en fonètica andaluso-castellana.

Esquerra molesta i fa nosa

Fins la irrupció en força d'Esquerra, aquest país gaudia d'un oligopoli polític perfecte. Socialistes i convergents. No en va un dels artefactes polítics de la transició, d'allà on ploren quasi totes les criatures, es deia Convergència Socialista. Convergents i socialistes es repartien el país de mar a muntanya: ajuntaments i Generalitat, diputacions, caixes, consells d'administració i el que fes falta. L'exemple perfecte d'aquest pacte anticompetència era la relació amistosa entre Roca i Narcís Serra. Però llavors vam entrar en escena els republicans. El tercer pol va obligar a reubicar tota l'escena política catalana. Però no tothom ha paït bé tot això. Repartir a tres suposa trepitjar molts ulls de poll. I és per això que Esquerra fa nosa. És per això que a Esquerra no se li permet res, ni una simple vacil.lació. Ho vèiem en el grotesc cas entre un periodista del Conde Godo i un lampista a sou del socialisme català. El cas Bolaño-Barbeta va ser despatxat amb una cortesia molt saludable. De Bolaño cap mitjà, inclosa la trona diària d'en Bassas, parlava de la seva vinculació política socialista. Tot es despatxava amb un "responsable de comunicació del Govern". Cap dimissió, can interpel.lació directa a l'escanya-periodista. Quina diferència del cas Sellarès on un simple informe descriptiu va acabar amb una dimissió forçada i un linxament molt a l'estil de la Catalunya sociovergent. A Esquerra no se li perdona res. Si gestiona silentment se l'acusa d'haver-se venut el país, d'haver perdut perfil, d'haver-se rendit a les hordes socialistes. Si aixeca el dit, se l'acusa d'immadura i així fins l'extenuació. En el fons, Esquerra fa nosa. I molesta. Molesta perquè és l'únic partit que vol anar més enllà, vol trencar un sistema de repartiment de mones i tortells pactat des de la transició. El creixement d'Esquerra fa por. I és per això que aquí s'hi arromanga tothom. Els mitjans, els partits, els influents sociòlegs de diumenge a la tarda, els opinadors, els tertulians, els sermonejadors i qui faci falta. Però serà debades. Per més dics que fiquin, la marea republicana es va acostant. Imparable. I que s'hi posin fulles.