Posted:  El missatge d'anit d'en Rajoy, coincidint amb la mesura del govern espanyol sobre Iñaki De Juana, tenia velles i inquietants ressonàncies. Rajoy va combatre la decisió del govern Espanyol amb l'argument de "recuperar la dignitat". El líder dels neofranquistes sabia prou bé que la decisió de Zapatero s'ajusta a l'estat de dret, és perfectament legal, al marge de ser la decisió que qualsevol govern democràtic prendria en un cas d'aquestes característiques. Rajoy, doncs, no va apel.lar a la legalitat ni a la política. Va apel.lar a les vísceres. I va sortir amb un discurs de trona on va parlar de "recuperar la dignitat perduda". La dignitat, aquest concepte eteri però a la vegada visceral, serà un dels cavalls de batalla d'aquí a les properes eleccions. Rajoy va dir que volia una Espanya "que no se rinda", va parlar de derrotats, d'humiliats, un lèxic de ressonàncies bèliques que ben bé podria ser dit per Millan Astrain. El més inquietant del discurs de Rajoy és allò de "esta historia no se acaba aquí", una frase que parla molt a les clares de l'esperit de revenja que porten ben incrustrat els neofranquistes. Un esperit de deutes pendents, de recordatoris, de llistes negres, en definitiva de ressentiment d'una força que va perdre democràticament el poder però que no està disposada a acceptar-ho. El PP, doncs, prepara la llarga marxa cap a la Moncloa, embolcallats de "dignidad nacional", de banderes preconstitucionals, de boines requetés, de soflames a la pàtria, a les víctimes, al que faci falta. Van tardar 30 anys en el famós viatge cap al centre i ara, en pocs dies, tornen cap al catau on van sortir. |
En aquests últims dies hem sentit que algú advoca perquè Esquerra segueixi el model del PNB. Com recordarem, els nacionalistes bascos han construït una mena de bicefàlia, amb un dirigent fort fora del govern i un lehendakari més o menys influent. De més a menys, és clar. Perquè quan el lehendakari va tenir molta personalitat, com és el cas de Carlos Garaikoetxea, el partit se'n va cuidar bé prou de parlar-li els peus. Què buscava el PNB amb aquesta fórmula? Molt senzill, per un costat feia una política possibilista i pactista des d'Ajuria Enea i, per un altre cantó, es despentinava el dia que tocava inaugurar el batzoki de torn. La bicefàlia, doncs, només era una qüestió de maquillatge, d'estètica i para de comptar. La bicefàlia els ha permès fer la viu-viu. Van pactar amb els governs de l'UCD, van pactar amb el PSOE la dispersió dels presos que ara tant denuncien, van seguir apuntalant el PSOE quan va començar a obrir-se l'olla de la guerra bruta i, posteriorment, no els va tremolar el pols a l'hora de pactar amb José María Aznar (un pacte tan claudicant com el del Majestic però sense haver de pagar el mateix peatge que Convergència). Ara, un benemèrit "independentista" reclama el model del PNB per Esquerra. Un model que als jeltzales només els ha servit per arrapar-se al poder, i prou. El model del PNB només és una eina per romandre al poder. Per seguir ocupant càrrecs i prebendes. La bicefàlia jeltzale no és cap eina per enfortir un projecte nacional, només és un doble joc per aplacar els ànims dels més abrandats. Seria bo recordar-li al benemèrit independentista (que creu haver estat il·luminat pel mateix Macià) que si s'aplica a Esquerra el model PNB ell seria el primer en saltar daltabaix. Quins uns els del PNB per tolerar discrepàncies, sortides de to, bocamolls i infantilismes tronats. Al PNB hauria sortit per la mateixa finestra en que han sortit els Guevara o Arregi. La finestra del caseriu que dóna directament a l'estimball. 
Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader.
Vagi per davant que no entrarem a valorar la legalitat o no de les actuacions del Conseller d'Agricultura com a regidor de l'Ajuntament d'Alt Àneu. Ni tampoc la compatibilitat o no del càrrec de Conseller amb el de regidor d'Ajuntament. Els dos assumptes ens semblen políticament bastant qüestionables, però no som ningú per jutjar-los, almenys des d'un punt de vista legal. Ara bé, arrel d'aquest assumpte, ens ha passat una reflexió per la nostra barretina: què hagués passat si Llena hagués estat conseller per ERC, en comptes de ser-ho pel PSC? Multipliqueu els minuts televisius per 3, amb declaracions de totes bandes. Incloueu-hi les televisions, ràdios i diaris espanyols. Tripliqueu les columnes dels diaris, i imagineu-vos un culebró d'almenys tres setmanes. Paraules incendiàries. Portades amb fotos. Opinadors de totes bandes demanant responsabilitats. Trucades a tots nivells. I, finalment, dimissió. Però no només com a regidor, sinó també com a Conseller. 
Convergència i Unió és una nau que ha entrat en una perillosa deriva. La tropa d'en Duran s'ha despertat amb ànsies de venjança, de marcar terreny i, qui ho sap, de començar a preparar els bots salvavides abans del dia del naufragi. En aquesta clau s'entendrien els presagis que fan els unionistes en relació a les properes municipals. Presagis de mals auguris inexplicables en un partit abans de la contesa. A quin partit s'anuncien mals resultats abans que aquests es produeixin? En un on hi ha fortes tensions internes i on plana el fantasma del cisma. Aquest és el cas de la Federació. Però les tensions no només es visualitzen en termes de presagis. El cas de Vic i la dimissió del seu alcalde és una esquerda profunda i vertical que ens parla de la ruïna de l'edifici convergent. Vic és una capital emblemàtica per CiU, un feu inexpugnable, una de les poques ciutats grans que administra CiU. L'anunciada derrota de Barcelona, les més que improbables possibilitats de victòria a Girona i a Lleida, i la catàstrofe que es perfila a Tarragona, fan que la pugna de Vic sigui encara més sangnant. Què els quedarà a Convergència? Pobles petits i algunes ciutats mitjanes. I para de comptar. El que ahir s'anunciaven com unes primàries per fer una moció de censura implícita al govern, es veu ara com una arma de doble fil. A CiU hi ha nervis perquè les municipals no els hi sortiran els números. Així els mals resultats tindran doble repercussió. Per un costat es posarà en entredit l'estratègia i el lideratge del pinyol arturista. I per un altre costat, i molt més preocupant pels interessos de la dreta regionalista, s'endevinarà una crisi estructural de conseqüències imprevisibles. Amb tot això, no ens estrany que Mas hagi perdut completament el nord. Les seves últimes declaracions tocant a somatent amb el tema de l'Estat en són una prova. Reclama ara una contundència que ell no va tenir en el seu moment. Denuncia ara unes retallades que no són, ni de bon tros, les que ell va auspiciar en el seu dia. Crítica el PSOE quan ell s'hi va aliar sense manies. Denuncia Esquerra quan aquest va ser l'únic partit que es va alçar per defensar l'Estatut del Parlament. Demana una majoria política al Parlament que defensi l'Estatut quan ell va ser el primer en liquidar el consens estatutari i la majoria que el defensava. Reclama una Agència Tributària que ell mateix va encarregar-se de finiquitar. I així seguiríem demostrant la inconsistència d'un home que no té nord, ni bruixula, ni rumb, ni res. Pura xerrameca per intentar contenir la riuada que se li acosta. I que no és, precisament, una riuada de vots. 
Després del pacte pel Govern d'Entesa, Mas va voler enfocar les municipals com una mena de referèndum. La idea era bona, però molt agosarada: plebiscitar el grau d'acceptació del nou govern de Catalunya entre l'electorat català. Evidentment era una estratègia dirigida cap Esquerra bàsicament. Si Esquerra baixava a les eleccions locals i Convergència pujava, quedava demostrada la maldat del pacte. Automàticament la temperatura de la caldera republicana començava a pujar fins a graus impossibles de contenir. Tot això la teoria, és clar. El que passa, d'entrada, és que les municipals són un terreny molt peculiar. Un lloc difícil on poder extrapolar segons què. A les municipals el que es posa a votació, bàsicament, és si l'Ajuntament en qüestió ho ha fet bé o ha estat un desastre. I això va per pobles. Una altra cosa és a les grans ciutats com Barcelona on hi ha factors que conformen el vot i que van més allà dels límits municipals. Però a Barcelona també és un mal lloc per provar el plebiscit convergent. Ho sap prou bé un Xavier Trias on cada dia que passa veu allunyar-se les seves perspectives de guanyar la part de mar de la Plaça Sant Jaume. Però a la resta del país els convergents tenen molts problemes per retenir el seu gran pastís municipal. Sobretot en els petits i mitjans municipis. Bona part d'aquest pastís va ser adornat gràcies a tenir la confiferia de la Generalitat de Catalunya. Sense poder nacional, als convergents se'ls hi va desmuntant tota la tramoia. Això ho saben molt bé els d'Unió. Tant en Duran com en Pelegrí han llançat avisos seriosos que les properes municipals seran dolentes per Convergència. La teoria del plebiscit és molt probable que actui com un boomerang. Unió, doncs, juga al joc macabre d'anunciar la derrota abans que aquesta es produeixi. Per què? Aquesta és una pregunta que està a l'aire. Poden haver-hi moltes explicacions. Forçar bons llocs en determinades llistes en les sempre complicadíssimes negociacions dins el si de la federació. O preparar la caiguda del pinyol que envolta Mas, i amb aquest la del líder convergent. Però n'hi ha una altra d'encara més heavy: començar a fer les maletes i preparar el terreny per una nova, i fructífera, relació. Aquest cop amb un xicot madrileny d'aspecte falangista. 
Els intocables de la Caixa Negra i de les denúncies del tripartit, tenen avui una cita molt curiosa. Resulta que la Sindicatura de Comptes acaba de ventilar unes sucoses maniobres laborals a la Corpo en els últims temps del règim convergent. La cosa és tan sucosa que avui es demana que tots els informes passin directament per la via judicial. Un altre show. Avui hi ha compareixença. I els convergents hauran d'explicar detalladament com és que els seus dirigents de Catalunya Ràdio i Tv3 van plegar amb indemnitzacions més que suculentes. Així el Senyor Clavaguera, un dels homes forts de Catalunya Ràdio, va anar-se'n cobrant 90 dies per any treballat (el doble que el que marca la legislació) El 2003 més d'un milió d'euros van destinar-se per cobrir les indemnitzacions de l'staff. Els Badia, Ponte, Server i Clavaguera van rebre una autèntica loto ràpid de les indemitzacions de la Corpo. El 2004 la generositat convergent cap als seus homes de confiança va tenir un altre destinatari. En Joan Oliver. L'Oliver, un dels opinadors que més fustiga contra el govern, va rebre una bona morterada dels seus per agrair-li els serveis prestats a la Corpo. Per més inri, a l'hora de quantificar-li la seva indemnització va gaudir d'un privilegi reial. L'Oliver era a TV3 amb contracte de caire mercantil per tant no podia fruir d'una indemnització com déu mana. Per tant, a l'Oliver se li va reconèixer una relació laboral continuada perquè pogués accedir a la loto convergent. D'això se'n diu ser agraïts, vaja. Bona part d'aquestes prebendes van ser tutelades pel famós Vicenç Villatoro. El martell d'heretges que inverteix temps i energies matxacant el govern del país. Doncs, vés per on, s'ha descobert el pastisset. S'ha descobert com gestionaven els anteriors això del diner públic i com mimaven a segons qui. També s'ha descobert el perquè de la fidelitat marcial de certs opinadors cap a la causa convergent.