diari republicà |
| L'agenda política de la ultradreta Posted:  Des de l'any 2000, el de la majoria absoluta aznariana, l'agenda política estatal ve marcada per la ultradreta. Una agenda que es desdobla tot prenent sentit a través de les actuacions de l'executiu, el legislatiu, el judicial i, també, el quart poder que són els mitjans de comunicació. Aquesta agenda ho ha pogut tot al llarg dels últims set anys: ha marcat la legalització de Batasuna però també la sortida del govern de Carod-Rovira per la seva entrevista de Perpinyà, ha tancat diaris legals i ha processat bona part de la cultura basca, ha tombat l'Estatut de Catalunya arraconant-lo tot seguit en els foscos passadissos del Constitucional. L'ultradreta ha aconseguit rompre el procés de pau d'Euskadi i, en el fons, també ens ha dut a l'Iraq posant-nos en l'epicentre dels objectius militars dels terroristes islàmics. La ultradreta marca les dates, els calendaris, els processos a seguir i, tot seguit, el govern de torn actua a remolc o amb la por al cos. Aquest és el cas del govern Zapatero que tem, més que ningú, les envestides d'aquest poder fatxenda. La penúltima decisió de ZP tement aquest poder ha estat el sacrifici del Partit Socialista de Navarra. Tot un projecte polític a nivell regional que ha estat dilapidat per no enrabiar el feixisme espanyolista. Ras i curt. Ara l'ultradreta hispànica ha col.locat un altre objectiu en la seva agenda: els antimonàrquics de Catalunya. Demana l'ultradreta detencions massives dels autors de les cremes de fotos. I ja hi som pel tros. A partir d'ara l'Audiència Nacional ja té una feina afegida: identificar, citar, interrogar i, ai las! condemnar a desenes de persones del nostre país. I tot per haver cremat una simple foto en protesta per la citació d'un jove banyolí a Madrid per haver cremat una altra simple foto. La bogeria està servida. I que a ningú li estranyi que la citació de desenes de piròmans gràfics provoqui noves manifestacions i noves cremes massives. Un despropòsit sideral que sorgeix, com altres despropòsits per l'estil, d'una agenda política marcada i gravada per la ultradreta guerracivilista que ens ve imposant ideologia i pràctiques polítiques des de fa anys. Des de fa pocs dies, doncs, a l'agenda política de l'ultradreta cavernícola hi ha la crema de les fotos del rei. Del que es tracta és d'intimidar la dissidència, tot presentant Catalunya com si fos un territori a punt de repetir la Guerra dels Segadors. No escatimaran esforços i posaran en marxa tota la maquinària pesada: mitjans de comunicació, l'aparell judicial, l'agitació parlamentària i el que faci falta. Novament la dreta dura persegueix el posicionament del tebi ZP i d'un govern que es desviu per quedar bé. Ja se sap que el pitjor que poden fer els socialistes és caure en el parany que els paren els populars. |
| You are subscribed to email updates from diari republicà To stop receiving these emails, you may unsubscribe now. | Email Delivery powered by FeedBurner |
Inbox too full?  Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader. | |
| If you prefer to unsubscribe via postal mail, write to: diari republicà, c/o FeedBurner, 20 W Kinzie, 9th Floor, Chicago IL USA 60610 | |
Tothom sap que Carme Chacón va ser nomenada ministra de l'Habitatge per potenciar-la com a cap de llista dels socialistes per Barcelona. El mateix ministeri de l'habitatge és un muntatge d'allò més ja que les competències en aquest tema han estat cedides a les comunitats autònomes. Per tant, el ministeri de l'habitatge és,per sí mateix, una simple pantalla electoral. En els últims 3 anys la ministra anterior, una tal Trujillo, va passar a l'història per la seva incompetència i per un globus sonda al voltant dels micropisos. Ara, quan ja la legislatura arriba al final, Zapatero tria Chacón. I ho fa perquè és una cara amable, un pèl tocada per la demagogia, i perquè serà la cap de cartell dels socialistes a Barcelona, i per tant al graner de vots del PSOE a nivell estatal. Chacón parla pels descosits, llença frases que sonen bé i somriu millor. Els seus sis mesos com a ministra seran un reguitzell de brindis al sol, declaracions d'intencions i bones paraules. No gaire res més. La penúltima farsa que el duet Chacón-Zapatero ens han regalat ha estat aquesta mesura dels 210 euros de bonificació a les parelles que volen llogar un pis. El conseller del ram de Navarra ha estat expeditiu en el tema: ells no s'hi sumen, ells ofereixen com a comunitat millors condicions i la mesura és tan estúpida i tan artificial que l'únic que farà serà encarir els pisos de lloguer. Es a dir, els 210 euros aniran, de ple, cap als propietaris que gràcies a la mesura podran pujar una mica més els preus dels lloguers. No és l'única, ni l'última, bestiesa que ens regala Chacón. La flamant ministra ja va donar un suport incondicional a la mesura del president andalús Chaves de garantir vivenda a tota la població d'aquella comunitat. Una mesura tan bèstia que fins i tot el ministre d'economia es va enfilar per les parets. Zapatero vol tenir assegurada la seva victòria i sap, prou bé, que la millor, i única, ambaixadora que li queda a Catalunya és Carme Chacón. Hauran de vigilar, però, tanta demagogia, tant de màrqueting, tanta mesura estrambòtica pot acabar tenint un efecte pervers. 
Josu Jon Imaz ha pretès, al llarg del seu mandat a l'Euskadi Buru Batzar, una pirueta mai vista fins avui: domesticar el PNV. La gran obsessió d'Imaz a Sabin Etxea ha estat presentar-se davant Espanya com una cara amable, com la via de l'acord, el consens, el pacte permanent amb Espanya. El PNV amb Lizarra i després amb el procés obert per Ibarretxe havia encetat una via sobiranista que va ser atacada per terra, mar i aire pels espanyols. El sector negocis del PNV, del qual Imaz n'és un exponent màxim, va contraatacar per frenar el pla Ibarretxe. Es van fer amb l'EBB per pocs vots i amb polèmica. I, des de llavors, van posar el fre de mà i van començar a treure de l'armari expressions i idees que acostaven el vell PNV a la clàssica via pactista i endreçada de la dreta regionalista catalana. Gràcies a la via Imaz, els dos partits germans, Unió i PNV, esdevenien bessons. L'un negant la possibilitat que els bascos vagin a consulta popular per decidir el seu futur, l'altre blasmant contra el debat identitari argüint que no interessa ningú. Finalment, el temps posa a tothom en el seu lloc: Imaz a l'empresa privada, una bona lliçó per en Josep Antoni Duran i Lleida. Ara a Euskadi queda lliure la via democràtica cap a la sobirania, i és el moment que a Catalunya també hi hagi una concentració de forces catalanistes i democràtiques per fer possible la nostra autodeterminació. Els Imaz i els Duran, a casa. 
El gran tafur de la Moncloa ha descobert, de cop, que hi ha una nació amb problemes que es diu Catalunya. El tipus en qüestió porta tres anys i mig administrant gasiveria, retallades, promeses incomplertes i una gestió nefasta pel que fa a infrastructures. Tot aquest desori zapateril ha tingut una víctima propiciatòria: la nostra maltractada pàtria. ZP ha jugat al triler amb tothom i, quasi sempre, hem estat els catalans qui ens hem trobat plomats, sense calés a les butxaques i, això sí: amb un somriure misterbeanià com a horitzó. Els penúltims episodis de l'engany es diuen Estatut i es diuen Pressupostos de 2007. Els últims han estat les bestieses de la Renfe, de Red Eléctrica i d'AENA. Un cúmul absolut de menysteniments per i contra Catalunya. Ras i curt ens han aixecat la camisa i ens han assotat del dret i del revés. Però ara, vés per on, s'acosta la revàlida del projecte de Zapatero. El gran tafur del Pisuerga sap que bona part d'aquesta revàlida es jugarà a Catalunya. El PSOE té perduts territoris sencers com Madrid o el País Valencià. La balança es decantarà a les quatre demarcacions del sofert Principat. Es per això que l'home ara ve amb tota una nova carretilla de promeses, enganys, somriures i veritats de llautó. ZP ens va portar aquell homenot a viatjar pels nostres trens i a demanar-nos disculpes on-line, per tot seguit anunciar-nos que ben aviat serem pioners en una de les xarxes de ferrocarrils més modernes del planeta. Ara ens promet inversions a dojo i deixa anar el ministre Solbes per anunciar un acord fabulós amb el conseller Castells. Es l'acord que van incomplir el 2007 i que seguiran incomplint un any més. Van a ensabonar-nos com si ells fossin un xarlatà de fira i nosaltres uns pobres analfabets passavolants. Ens ofereixen quatre xavos a canvi dels nostres vots. Saben que la maltractada Catalunya parlarà i necessiten cada vot que puguin arrencar de tots nosaltres. Ara serà el moment en que ZP es faci fotos amb fadrines, amb anxanetes, amb porró i barretina, vestit del Barça o del Reus Ploms. Vindrà el març, recolliran el fruit dels nostres arbres i, en acabat, a pixar-se a la soca i a les arrels que en definitiva és el que han vingut fent aquesta colla de sàtrapes espanyoles des de fa 300 anys. 
Els dos amfitrions que haurien d'obrir la porta de la "casa comuna" del catalanisme no són una parella gaire ben avinguda. De fet, la idea és només d'un dels membres de la parella, que de fet ni se la creu ell mateix. I l'altre membre no només no hi està d'acord, sinó que ho diu a tot el veïnat i amenaça d'obrir la porta... però no per fer entrar ningú, sinó per marxar ell mateix. Aquesta és la imatge que vol donar Duran Lleida ajornant la seva proclamació com a candidat de CiU a les eleccions espanyoles, demostrant el nivell de "cohesió" de la federació. De totes maneres, no és de preveure que en Duran acabi marxant de la casa. La federació no tindrà pas tanta sort, de desepellagar-se d'aquest personatge. Simplement es tracta d'una estratègia: a Madrid sí, però per ser ministre. Quan diu que vol saber "on anar" i "amb qui" hi va, en el fons, simplement es refereix a això. No és que li importi un rave quina política es fa, ni amb qui s'ha de pactar. Només vol garanties per tenir les mans lliures per decidir ell solet el que li convingui. El nostre amic de la franja vol ser ministre com sigui, amb qui sigui, i sense molestar els seus futurs socis, siguin uns o els altres. I no pararà de fer el número fins que li garanteixin que té màniga ampla per a pactar el que ell vulgui amb els escons de la federació. Si Duran es confirma com a candidat, doncs, ja sap tothom el que se'n pot esperar. 
"Jo vull ser rei" cantava en Lluís Gavaldà dels Pets. I, sens dubte, aquesta afirmació cobra actualitat després que l'Audiència Nacional, decidida a protegir la figura i la imatge del Borbó, obre diligències per investigar qui va cremar una foto dels borbons a Girona. Novament l'Audiència sembla decidida a sobreprotegir la ja prou sobreprotegida imatge de Joan Carles I. Sembla, doncs, que després de 25 anys de restabliment de la democràcia a l'estat espanyol encara hi ha una figura que escapa a les crítiques, a les sàtires, a qualsevol manifestació de la llibertat d'expressió. Mentre a Gran Bretanya les crítiques a la Corona són una pràctica tan envejable com quotidiana, a l'estat espanyol el blindatge sobre aquesta institució és una herència de l'antic règim. Ara, tot una Audiència Nacional per comptes de gastar energies contra el crim organitzat, la droga, els terrorismes, inverteix el seu temps i els seus esforços investigant joves independentistes gironins. Que sàpiguem, mai han obert diligències per conèixer què hi ha darrera dels brots feixistes del Vallès Occidental o de l'Oriental. Aquí els esforços sempre van en una mateixa direcció. En definitiva, escenes com aquestes ens reafirmen en la nostra convicció de republicans independentistes. Dies com avui ens fan pensar que ja és hora de marxar i deixar la càrrega feixuga dels espanyols. 
Una onada d'escombraria mediàtica i política vol colgar Joel Joan. L'excusa són unes declaracions seves al Fossar de les Moreres, on Joan recordava la figura de Xirinacs. Pels que menen els camions de les escombraries espanyolistes, Joan s'atribueix les velles declaracions de Xirinacs, i es converteix en "un amic d'ETA i Herri Batasuna". Es tracta, com passa sovint, de manipular el que es diu, de tergiversar les coses i de treure-les de context. Ja pot Joan insitir que la seva lluita es basa en la paraula i la raó democràtica. Ja pot Joan insistir que la violència no està legitimada. La gran pila d'escombraries mediàtico-política, al servei de l'espanyolisme de tota la vida, camina en direcció de Joel Joan. L'objectiu, com ja és habitual, passa per carregar contra una figura com la de Joel Joan: un personatge que ha aprofitat la seva fama i el seu talent per posar-los al servei del nostre país, un personatge incómode perquè les canta clares, perquè sintetitza una nova fornada de catalans i catalanes: gent que no té deutes amb ningú, gent que es declara obertament, i sense ambigüitats, independentista. Ara van a per Joel Joan i volen carregar fort. Els mateixos que es passen el dia negant-nos els drets com a poble, negant-nos la paraula, prohibint partits, apel.lant a l'exèrcit com a garant de la democràcia, utilitzant l'Audiència Nacional com a recurs per acabar amb qualsevol dissidència. Tots aquests, novament, volen donant-nos lliçons de democràcia. Ahir van intimidar un home controvertit, com Xirinacs, l'única tatxa del qual havia estat lluitar, fins l'extenuació, pel retorn de la democràcia al nostre país, un home que es va deixar la pell en les vagues de fam que va fer a les presons espanyoles. Ara van a per Joel Joan. Des del Diari Republicà no podem fer més que expressar la nostra solidaritat amb un creador l'únic delicte del qual ha estat l'´ús de la llibertat d'expressió. 
Els unionistes ja han aterrat entre nosaltres gràcies a la torre de control de Ciudadanos. Dos egòlatres de postí (un filòsof ressentit i una exeurodiputada socialista) piloten l'avioneta. Basta Ya és, sens dubte, una de les contribucions més postmodernes a la causa comuna de l'espanyolisme ranci de "prietas las filas" i "Santiago y cierra España". Van tenir, en un passat recent, els seus moments de glòria amb la creació de la Santa Aliança entre Redondo Terreros i Mayor Oreja per desplaçar Ibarretxe d'Ajuria Enea. Al seu costat s'hi va col.locar tota la tralla mediàtica espanyola amb unes profecies de victòria quasi aplastant. S'ho creien tant, que ja es veien desmuntant l'autonomia bascongada des de dins. Aquella Santa Aliança va ser una gran fàbrica de mentides. Parlaven de genocidi, parlaven de l'existència de milers d'exiliats que havien hagut de fugir d'Euskadi per culpa dels nacionalistes. Tanta mentida i tanta fàbula va jugar a la seva contra: van recollir una derrota definitiva, inapelable. Des d'aquell dia els líders de la Santa Aliança van ser apartats pels seus respectius aparells: Mayor Oreja va caure en desgràcia al PP i els socialistes van desplaçar tot aquell zoològic d'espanyolistes ressentits per substituir-los per un projecte més raonable. Ara, les ruïnes de tot aquell show es reuneixen de nou i aprofiten l'últim alè que els queda: l'invent de Ciudadanos. Al partit dels taxidermistes l'últim que els faltava és afegir a la seva tripulació a dos perdedors fenomenals. El millor que pot fer tota aquesta patuleia d'unionistes és presentar-se a unes eleccions, perquè és llavors quan el poble sobirà els recorda el que són: una insignificància absoluta. Com que sospiten del poc ressò que la gent els procura, la mateixa exeurodiputada s'afanya a dir que el poble català no pot tenir dret a decidir perquè la Constitució li ho prohibeix. Només els extraparlamentaris tenen por a la democràcia. 
Segurament un dels viatges més fascinants que es poden fer és a través del cervell laberíntic del president Maragall. Deu ser, la seva testa una acumulació fabulosa de passadissos entrelligats, de corriols que no duen enlloc i de camins que s'entortolliguen fins l'impossible. En aquest món laberíntic és on circulen les idees del net del poeta. De tot aquest submón en pot sortir alguna idea lluminosa però, massa sovint, sorgeixen propostes grotesques, estrambòtiques i absurdes. Maragall va ser l'ideòleg de les Olimpíades però també fou l'artífex d'un show caricaturesc com el Fòrum (la continuïtat del qual només se la creuen els propagandistes de la part de mar de la Plaça Sant Jaume) A partir de la seva exclusió de la Generalitat per part dels capitans del Llobregat, Maragall s'ha desfermat a una carrera frenètica de propostes, gestos i declaracions funambulesques. Cada dia se supera. Però hi ha una cosa que li dóna benzina per continuar: i és el ressentiment cap a Montilla i els seus. Quan havia de defensar l'Estatut i parapetar-se rere la força del govern i del Parlament, no va fer res. Va callar i va fugir amb el cap cot cap als seus quarters d'hivern. Ara brama i es maleeix per tot el que llavors va passar. I ara fa la gara-gara a la proposta convergent de la casa comuna quan va ser precisament Convergència qui el va començar a torpedinejar amb el Pacte de la Moncloa. I ara surt amb la proposta grotesca i poc reflexionada d'un Partit Demòcrata Europeu. Com pot pretendre Maragall reforçar un partit a escala europea quan va ser incapaç de presidir-ne un a escala catalana. Maragall sempre pretén la mateixa estratègia: quan no se'n surt amb una simple suma, inventa una equació, quan té l'equació a davant es treu de la màniga un logaritme. Si vol fer de veritat un favor a la causa de Catalunya en particular, i d'Europa en general, el millor que pot fer és retirar-se, escriure unes memòries, i, en tot cas, posar en vers totes les idees absurdes que se li van ocorrent. 
L'inefable Duran i Lleida, l'autèntic corcó que dia rere dia es va menjant l'arbre de Convergència, ens ha obsequiat amb unes declaracions molt reveladores sobre l'autèntica ideologia d'aquest personatge. Duran i Lleida ens surt amb el convenciment que això del sobiranisme no interessa ningú i que amb aquesta mena de debats l'únic que succeix és que els polítics s'allunyen de la gent. Finalment, el personatge ens mostra que hi ha darrera de la seva màscara: un aprenent de regionalista l'únic objectiu del qual és besar les catifes del Madrid oficial. Duran i Lleida liquida, tal i com ens recordava l'exsenador Narcís Oliveras, la tradició i el bagatge d'una Unió. Si Carrasco i Formiguera aixequés el cap descobriria l'indigne personatge que avui lidera el seu partit. Davant unes intencions com les que mostra Duran, dia rere dia i sense cap mena de vergonya, a Unió només li queden dues sortides. O bé caure en braços del PP i convertir-se en una sucursal fantotxe estil UPN o bé preparar l'amotinament de la Bonty. Confiem que patriotes com Castellà i gent propera a les joventuts preparin l'abordatge i recuperin el bon nom d'un partit històric com Unió. Un altre pregunta hauria d'anar dirigit a Mas i tots els líders de CDC: n'esteu segurs de mantenir un antinacionalista anomenat Duran com a cap de llista de les properes eleccions al Congrés dels Diputats? A aquest antinacionalista penseu confiar la defensa dels interessos de la nostra pàtria? 
Aquest inici de curs polític hem assistit al que ens tenen força acostumats a Ca la Federació de CiU. Molta fressa i poca endreça. Molta declaració majestàtica i molts merders soterrats. Quan ja teníem mig tancada la penúltima crisi entre Mas i Duran, ara n'esclata una altra d'encara més divertida. Es tracta de la idea, vella com l'anar a peu, de "la casa comuna". En aquest cas, del catalanisme. Mas la va esbombar amb les lògiques incrocecions amb què s'acompanyen tots els globus sonda que acaben petats com els globus de fira. En la pretesa casa comuna de Mas es veu que hi cap tothom. Des d'Esquerra fins al PSC, passant, segurament, per despistats del PP i tutti quanti, inclosos, és clar, la gent de CiU. Però el divertit de la qüestió és que just després de l'anunci, el primer que es despenja de la casa és en Duran i Lleida amb unes declaracions intempestives, dient allò "que amb nosaltres no hi comptin". Molta feina té en Mas per construir la famosa casa comuna. Potser abans de construir-la ha de tirar a terra unes quantes parts de l'edifici afectades d'aluminosi. En definitiva, la federació comença el curs a patacades. Ja poden parlar dels corrents d'Esquerra, però a Convergència els corrents són autèntiques ventoleres. Queda clar que a CiU hi ha una nosa, un estorb, una paparra de les grosses, i no és altra que el Yul Brinner de la Franja.