Catalunya ha viscut, massa temps, immersa en la resignació i en "a poc a poc i bona lletra". L'estratègia pujoliana del "peix al cove" ens anava preparant per actituds de resignació cristiana. El camí de 25 anys de pujolisme de "cal que ens entenguin", "cal explicar-nos bé", "cal que Catalunya modernitzi Espanya" s'ha anat forjant amb pactes, tractes, aliances i tota mena de receptes de metge de capçalera. Però aquest immers camí de suplici i viacrucis només ens ha portat a una constatació: una Catalunya exhausta després de tant demanar, tant treballar i tant ser expoliada. La resignació convergent s'ha alimentat, al llarg de 25 anys, de la indiferència del socialisme català. Convertits en una simple franquícia del PSOE, el PSC s'ha dedicat tots aquests anys a participar de la resignació des de l'actitud de la indiferència. "Això no va amb nosaltres" venien a dir des del PSC mentre el país era saquejat, mentre anàvem perdent trens, mentre descobríem la realitat d'un Estatut incapaç de resoldre els problemes de fons de la nostra societat. Amb la resignació a l'esquena les dues forces centrals del país van acudir al debat estatutari del 2006 i 2007. En el fons en les dues ànimes pesava el mateix fatalisme de sempre "no ens ho acceptaran, quan arribem a Madrid començaran les retallades". Va ser així, lògicament, i es va repetir les mateixes misèries que en totes les negociacions històriques entre autonomistes i espanyols. Però amb una salvedat: aquest cop les dues forces centrals van córrer a fer-se l'harakiri a la Moncloa. Primer en Mas i, tot seguit, el PSC. Això sí: es van posar d'acord en una cosa: carregar els neulers sobre Esquerra. l'argument no va ser si s'havia pactat un Estatut miserable a esquenes del Parlament, l'argument va ser que Esquerra vacil.lava, que Esquerra dubtava, que Esquerra canviava de parer. La Catalunya resignada, doncs, donava finalment una imatge patètica de la seva debilitat i es preparava per noves i rotundes rebaixes i per nous i rotunds greuges. L'escalada de la Renfe no és res més que un capítol més d'aquesta resignació nacional amb la qual ens han educat tots aquests anys. Fer cues quilomètriques, perdre hores de vida personal, perdre diners, perdre qualitat de vida dia rere dia. I pagar, això sí, els nostres impostos convenientment. La Catalunya resignada és un immens ramat de bestiar manyac, amb el cap cot, disposat a rebre bastonades, disposat a que li racionin el menjar, i llest per encaminar, un a un, el camí de l'escorxador. Els republicans, però, no hem pas nascut per participar d'aquest viacrucis ridícul i espantadís. Els republicans vam arrossegar el Parlament cap a l'Estatut del 30 de setembre de 2006 i vam ser-ne els seus últims defensors. Els republicans vam sacrificar la nostra estada a govern a canvi de decidir-nos pel no de la dignitat i la coherència. Els republicans som els primers que hem demanat un referèndum perquè Catalunya decideixi el seu futur. Però queda clar que sols no podrem moure-ho tot. Ens cal que, dia rere dia, la gent deixi la via de la resignació i s'incorporin activament en el camí de la llibertat. Aquest és la decisió que separen els ramats de la condició de ciutadans lliures i desperts. Visca la Terrra!
Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada