4.7.07

diari republicà

diari republicà

Un debat amb ordre i concert

Posted:

Innegablement, el debat ha arribat fins Esquerra. És un debat que té moltes ramificacions, des del relleu del lideratge fins als posicionaments ideològics. Entre els actors que intervenen en aquest debat hi veiem una mica de tot: des dels que discrepen des de la legitimitat democràtica fins que els que també legítimament es postulen com a futurs recanvis del projecte, també hi observem, com no podia ser d'una altra manera, els oportunistes de torn que juguen el joc habitual de resituar-se a l'espera de propers esdeveniments. Els uns i els altres, però, no són cap novetat en la història dels partits: temps de crisi, temps d'oportunitats, que deia aquell. En tot cas, el que convindria, i molt, és marcar les regles d'aquest gran debat que tenim a l'altre costat de la cantonada. Un debat desordenat i desorbitat, on els ganivets volin i on els desqualificatius ressonin pels micròfons dels media, serà carnassa per tots aquells que volen Esquerra morta i enterrada. Ja ho estan esperant. Els adversaris i també els enemics d'Esquerra desitgen que entrem en una diabòlica espiral d'enfrontaments i picabaralles. Volen que, novament, Esquerra practiqui un esport que ja estava enterrat: l'autolesió fins al suplici final. Hi ha el risc que l'independentisme d'esquerres rescati la tendència caníbal dels anys 70 i 80, una tendència que el duia sempre a l'atomització i, en la major part dels casos, a la invisibilitat. Quants projectes no hem vist fracassar per culpa d'escissions interminables que s'escindien fins a l'infinit matemàtic? El que està clar és que l'espai polític que Esquerra ocupa, fa nosa i, en alguns casos, fa por. Es per això que determinats poders jugaran a explotar el debat dels republicans, jugaran a magnificar-lo, jugaran a amplificar-lo. Per tant, no els donem carnassa. Debat, sí, però amb ordre i concert. Debat sí, però des de les idees i no pas des de les desqualificacions. Debat sí, però tenint en compte que Esquerra té, en perspectiva, les eleccions espanyoles on se juga la possiblitat de ser decisius a Madrid. És el moment del debat, sí, però també és el moment de la responsabilitat col.lectiva. Si hi ha alguna cosa que l'electorat no perdonaria mai a Esquerra és una nova i interminable cadena d'enfrontaments interns. La gent ha fet costat Esquerra perquè guii el viatge d'aquest país cap a la llibertat, i no pas perquè es baralli a l'entrada d'una estació de tren.

El catalanisme està en crisi?

Posted:

Recentment tornen a proliferar els articles que, amb més o menys mesura, vénen a indicar la molt mala salut del catalanisme. Confonen els articulistes dues coses diametralment diferents: espai polític i representació del mateix. Confonen també la paraula crisi amb una cosa que és connatural en la pràctica política: l'ambició pel poder. A CiU, per exemple, existeix una dura pugna entre Duran i Mas, tothom ho sap, i tothom sap que és una pugna que no ve d'avui sinó que arrenca del mateix dia que Pujol va donar per entès que ho deixava. De la mateixa manera que a CiU, des de la seva fundació, hi ha hagut molts estira i arronses: Pujol i Trias Fargas, Pujol i Roca, o Pujol i Cullell. Qualsevol projecte polític no pot escapar-se de les batalles successòries i de les lluites cap a la consecució del poder: a Esquerra ha passat des de temps immemorial amb els corresponents episodis (Hortalà, Colom i ara Carod i Puigcercós) No és res de nou i, a més, forma part de la tradició democràtica del món occidental. O és que Blair i Brown no han tingut moments de pugna brutal? O és que el PSOE no va tenir un Congrés que ZP va guanyar pels pèls al populista Bono? Un PSOE que va tenir, en el seu moment, gravíssims incidents congresuals i lluites brutals (des la FSM fins al Congrés on Felipe va dimitir durant unes hores, passant per les tèrboles primàries entre Almunia i Borrell) Els ganivets han corregut, molt i fluidament, en tots els partits europeus. El PSF n'és un gran exemple, però també és exemplar la lluita aferrissada entre els sucessors de Chirac. Si els augurs de la crisi del catalanisme es basen en els moviments dels partits i dels seus líders, malament anem. Perquè el catalanisme, en tots els seus vessants i en totes les seves manifestacions, té una mala salut de ferro. Els mateixos apocalítpics auguraven que l'arribada del PSC a la Generalitat suposaria l'hegemonia d'aquest partit fins a la propera glaciació, i no ha estat així. El PSC segueix perdent adeptes i CiU a l'oposició ha mantingut, i ampliat, la seva força electoral. El mateix podem dir dels independendistes, amb una Esquerra al qui els més alarmistes pensaven que quedaria reduida a un valor testimonial o, com a molt, trinxada per la meitat per culpa de les seves dues ànimes. Però no només això, els estudis més objectius, els que no fa el cèlebre Colomé, indiquen que l'independentisme i el sobiranisme creix entre els més joves el que assegura una vitalitat d'aquests moviments, tesi que manté el politòleg Roger Buch. I fins i tot veiem com el catalanisme s'estructura com a corrent en el mateix PSC. Tot fa pensar que més enllà dels tibantors partidistes, el catalanisme i l'independentisme en totes les seves expressions no només estan forts i segueixen creixent. Els apocalíptics tornen a equivocar-se! Hi ha país per estona.

Obiols, el retorn de l'esperança blanca

Posted:

La gerontocràcia socialista sembla que torna de les seves catacumbes. No deixa de ser risible que un personatge com Raimon Obiols, que va amuntegar una colla de derrotes sonades pel PSC, sigui ara el qui vulgui arbitrar una nova estratègia pels socialistes catalans. Creiem que els socialistes havien deixat enrere aquesta vella fornada dels croissants exquisits de la part alta de Barcelona, però es veu que tota aquesta corrua d' il.lustres enyora la porpra del poder i les plataformes de la política. Però es veu que la revolució dels capitans no ha estat prou eficient com per arraconar definitivament la crosta de la gauche caviar socialista. El més sorprenent del cas és que Obiols i els seus amics d'excursions ideològiques es presenten com els catalanistes del PSC. Si el catalanisme són cognoms, cases a l'Empordà, llinatges senyorials és evident que els Obiols i Cia són molt més catalanistes que els Montilla i Cia. Però si el catalanisme és compromís, fets, decisions i lleialtat al país la cosa ja canvia, i el dilema comença a ser de debò. Entre d'altres coses perquè el PSC dels Obiols i Cia va ser, al llarg de molts anys, una sucursal claríssima del PSOE. Aquí no es discutia res, ni tan sols quan el PSOE va liquidar d'un bufet el grup parlamentari que el PSC tenia a Madrid. Aquí no es va discutir la LOAPA, ni la inèrcia d'uns traspassos que mai acabaven d'arribar, ni l'hostilitat que el socialisme espanyol tenia vers el legítim govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol. On eren tots aquests catalanistes? Ni a la Generalitat, ni a la Diputació de Barcelona, ni a l'Ajuntament (on hi havia, per cert, un altre suposat catalanista com Pasqual Maragall) el PSC va fer polítiques de país, de compromís amb l'autogovern, de lleialtat amb la nació catalana. Tot va ser un no molestar el primo espanyol, tot va ser no aixecar gaire la veu. Ara, els Obiols i companyia tornen per donar lliçons de catalanisme i per fer convencions i per reunir els vells i tronats noms de la petita burgesia que un dia va militar en el socialisme català. Són, no ens enganyem, els hereus de les doctrines que van arraconar Pallach i que van abraçar, sense cap mena d'escrúpol, l'aliança amb la Federació Catalana del PSOE. Pobre PSC si espera que el futur estratègic li vingui de la mà d'una gent que lluny de saber guanyar, l'únic que va aprendre és a fer la viu-viu.
Publicat per a
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)