Catalunya és una nació mancada d'una clara mentalitat d'estat. El catalanisme, des de la seva fundació, no ha aspirat mai a generar mentalitats d'estat i, molt menys, estructures d'estat. El catalanisme era feliç aspirant a una millor relació amb Espanya, la seva esperança era una mica més de comprensió, una mica més de participació i, com a objectiu final, una Espanya més moderna. Es per això que la via del catalanisme ha estat el regionalisme o l'autonomisme. I mentrestant, Catalunya s'ha mantingut com una colònia més o menys dependent en funció del context espanyol en que es vivia. El catalanisme, com a molt, ha aconseguit mantenir viva la flama i avançar en alguns capítols, com l'ensenyament o la qüestió cultural. Però, per regla general, el país pateix una dependència mental vers Espanya. Els empresaris segueixen pensant que Madrid és la porta dels seus negocis i tremolen quan senten a parlar de boicots espanyols a productes catalans. Els del món de la comunicació treballen amb Espanya com a únic referent possible. La gent de la cultura vol triomfar a Madrid i vol portar a Catalunya el que triomfa a Madrid. I fins i tot en el fútbol és el Real Madrid el nostre referent. No pensem, doncs, com si algun dia fos possible un estat propi, com si algun dia dos comissaris catalans es poguessin asseure a la Comissió Europea, no pensem en clau d'estat i així ens va. Alguns, mentrestant, creuen que el procés cap a la independència depèn d'un cop d'efecte al nostre Parlament o depèn d'una nova gesta al més pur estil 6 d'octubre o Prats de Molló. Es un error de càlcul formidable ja que no percep una realitat incontestable: i és el que a hores d'ara no hi ha una majoria social cap a la independència. Poc podrem fer si després d'una bravata no hi ha un poble tot darrera, no hi ha un empresariat ferm tot darrera, no hi ha un teixit social fort tot darrera. No farem res més que això, una bravata, un nou coitus interruptus en una història plena d'arrencades de cavall i frenades de burro. El que convé és anar desenvolupant una mentalitat d'estat. De gent que defensi la seva policia quan aquesta és atacada, de gent que defensi les seves institucions quan aquestes estan en perill, de gent que estigui disposada a invertir en la cultura pròpia o en mitjans de comunicació d'àmbit nacional, de gent desacomplexada que vagi propagant que la independència és l'únic camí i, sobretot, d'un govern que amb pas tranquil però ferm estengui un estat nacional del benestar i no amagui el cap sota l'ala a qüestions que preocupen, i molt, com la immigració o la seguretat ciutadana. Qüestions que poden fer trontollar el benestar de la nostra gent. El desenvolupament d'una mentalitat d'estat forta entre el comú de la població i d'estructures d'estat sòlides són les peces claus per aconseguir una majoria social cap a la independència. Una majoria que, en cap cas, ha de ser monopoli de cap projecte polític. Perquè el que Esquerra ha d'aconseguir és que el nou fil roig de la política catalana ja no sigui el catalanisme exhaust que no ens ha portat enlloc, sinó el mateix independentisme, liberal i democracristià, socialdemòcrata i esquerranós. Aquesta ha de ser un dels nords estratègics d'Esquerra, i no pas el de sotragar, cada cinc minuts, els titulars amb proclames més o menys engrescadores.
Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada