18.1.07

diari republicà

diari republicà

  • Les píndoles del Dr. Puig

    Posted: 18 Jan 2007 07:08 AM CST

    Vet aquí que una vegada el senyor Felip Puig va decidir que seria l’encarregat d’assumir el paper de policia dolent a can convergent. Que s’havia de criticar algú? En Felip. Que s’ha de carregar contra els altres? Qui millor que ell. Es va imbuir tant del rol d’assot del govern que ens vam anar acostumant diàriament a les petites píndoles de mala llet concentrada del Dr. Puig. Resulta però, que CiU va plantejar una campanya del tot o res. La campanya de la bronca. I la mala llet va deixar de ser un terreny reservat al Sr. Puig. S’havia quedat sense la seva parcel·la. Així doncs, per no perdre quota de mercat, les píndoles del Dr. Puig van augmentar la seva part de bilis. I així fins que ahir, en la compareixença de Vicepresident de Catalunya al Parlament, ens va castigar amb una sobredosi. L’estil d’en Felip ens recorda profundament al dels Acebes i Zaplana, per llenguatge, posada en escena i l’obsessió. En el cas els exministres del PP, l’11M i l’àcid bòric. En aquest cas d’en Puig, la figura del vicepresident i la seva legitimitat. Ha començat l’any i la legislatura, però hi ha coses que no han canviat: com són les famoses píndoles del Dr. Puig.  

  • Els problemes a Ciu City (I)

    Posted: 18 Jan 2007 03:18 AM CST

     

    El Diari del Conde, que fins fa poc volia ser el trabucaire de l'oposició, va despertar-nos parlant dels ganivets esmolats que corren per la "Casa i Comuna" de l'autonomisme català. El reportatge era una il.lustració sobre les guerres intestines que s'estan destapant dins el bot salvavides convergent i unionista. Mas fa els tres tombs dalt d'una carreta però sap molt bé que pel camí l'esperen bandits, assaltadors de marges i gent disposada a posar algun pal al mig de la roda. Coses del destí polític. A CiU City hi ha tres tipus de problemes: els problemes dins les famílies convergents, problemes entre convergència i unió i, finalment, problemes dins Unió. En aquest darrer apartat assistim al penúltim episodi: l'abandó de l'home dels discursos d'en Duran i Lleida. Un tal Ortiz. Un dels caps pensants que també havia tingut responsabilitats a nivell de programa. La fugida d'Ortiz pot interpretar-se de moltes maneres, però té molt a veure amb la tempesta de sorra que afecta a tots aquells que han de fer la travessa del desert. Unió mateix ha respost a la marxa d'Ortiz amb una sinceritat encomiable: "com que no té càrrec, se'n va". Lògic. I encara més lògic en un partit que, com Unió, va créixer a cop de cursos de formació, a cop d'acadèmies, a cop de subvencions, a cop de quotes, i, finalment, a cop de càrrecs. Unió tenia més càrrecs que militants i és per això que va ser una Florida perfecta, un destí formidable pels buscadors d'oportunitats. Sense expectatives a curt termini, tot travessant el gran desert polític, alguns han decidit buscar la sortida d'emergències. Unió, almenys, és sincera i reconeix el perquè de tot plegat.

  • Els dilemes de ZP

    Posted: 17 Jan 2007 10:18 AM CST

     

    La sort és un recurs limitat, com la major part dels recursos d'aquest món. ZP ha jugat a tenir sort i això no deixa mai de ser un joc perillós. Per poc se'n va sortir amb la seva batalla amb Bono, per poc se'n va sortir els dies negres del març de 2004, per sort se n'ha anat sortint en tots els embolics en que s'ha ficat (L'Estatut de Catalunya, per exemple) ZP s'ha trobat, però, a les portes del laberint basc. Sabia que altres presidents espanyols hi havien entrat i no n'havien pogut sortir. La dissort de molts polítics espanyols és que han volgut fer carrera a través del conflicte basc i n'han acabat sortint escaldats. ZP confiava en les seves úniques cartes: les de l'atzar favorable, la de la bona sort perpètua. Va ser el qui ens va portar cap a les portes del laberint i el que ens ha anat dient allò de "mai havíem estat tan a la vora de la sortida". De cop, però, la porta s'ha esfondrat i tots ens hem quedat dins el laberint sense veure més lluny que la de l'incendi permanent. ZP sap que ara la sort s'ha esgotat i que comença a projectar-se sobre ell la fatídica ombra dels presidents que han estat víctimes del laberint del nord. A la dreta, ZP hi té un PP que no oblida el març del 2004 i que està disposat a cobrar-se totes les factures possibles. A l'altre costat, ZP hi té una CiU que vol aprofitar-se de la flaquesa d'avui a costa de ministres, càrrecs i prebendes. D'això se'n diu mala peça al teler. Perquè el PP enfonsarà el peu a l'accelerador conscient que ha arribat l'ocasió d'or per retornar al poder. Si recordem, a principis dels 90, el PP va activar la campanya més brutal contra el PSOE i va aprofitar-se de la qüestió basca (sobretot del GAL) per destruir González i els seus. Ara hi tornen. Van a guanyar ni que sigui per quinze vots. Perquè, i com va passar al 96, la majoria governamental la va acabar construint amb PNV i CiU, dos partits que són capaços de mutar ràpidament d'interessos i de socis per fer el que vénen fent des de la nit del temps: tocar cuixa. Que ningú s'enganyi, les flors que avui Duran i Mas dediquen a ZP són només flors de paper. Per sortir de la travessa del desert i tornar al Majestic, CiU és capaç de fer el que convingui. O amb ZP o amb Rajoy. O amb el Diable, si es presta.

Publicat per a
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)