 Després de l'important augment de candidatures municipals d'ERC a tot el país, socialistes i convergents estan patint d'allò més pel que es veuen venir a sobre. Però no pateixen només pel número de llistes presentades, més de 700, sinó sobretot pels bons resultats que saben que obtindran. Aquestes eleccions són una oportunitat que consolidarà l'esquerra independentista en força de govern a la major part del país, gràcies a candidatures formades per una nova generació de persones vinculades als seus municpis, que sumaran moltes més alcaldies i governs als que gestiona Esquerra actualment. ERC està en campanya arreu del país, amb una intensitat que supera àmpliament altres opcions que compten amb més recursos, però que no poden superar la vitalitat i entusiasme amb què milers d'homes i dones estan conduint aquest projecte cap al seu Ajuntament. Precisament per això, alguns mitjans propers a uns (La Vanguardia) i als altres (El Periódico), es van dedicar fa pocs dies a publicar enquestes d'una fiabilitat més que escassa, intentant fer-nos creure que Esquerra no creix. Però a la gent no se la pot enganyar, perquè té criteri i cada vegada està més informada. Mentrestant, altres mitjans amb menys fidelitats partidistes, i el propi Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) han mostrat el que ja es percep en l'ambient: que ERC creix. No us insistirem en la fiabilitat d'unes o altres enquestes, ni cal recordar que les enquestes més encertades són les del CIS, com ja ha quedat demostrat en el passat. I no ho farem perquè l'enquesta que compta, com tothom sap, és la del diumenge que ve. Un dia que temen aquells qui volen que res no canviï, que es creuen que simplement amb una gran maquinària electoral podran mantenir el poder que els ciutadans els havien atorgat en el passat. Un dia en què es farà evident allò que alguns hauran volgut amagar fins al final: el creixement espectacular del projecte municipalista d'ERC. |
| You are subscribed to email updates from diari republicà To stop receiving these emails, you may unsubscribe now. | Email Delivery powered by FeedBurner |
Inbox too full?  Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader. | |
| If you prefer to unsubscribe via postal mail, write to: diari republicà, c/o FeedBurner, 549 W Randolph, Chicago IL USA 60661 | |
La Nebreda és la penúltima aportació dels "independents" a la política del país. El PP d'en Piqué va veure en l'agressiva i mediàtica Nebreda una bona manera de sortir del seu cul-de-sac. La Nebreda representava un cert aire fresc enmig de tanta caspa popular, tant discurs filibuster, tant de neofalangista habitual. Però ja se sap que "els independents" tenen el seu risc. I sobretot quan una persona, com la Nebreda, està acostumada a dir la seva, a figurar, a mostrar afany de protagonisme. Estava clar que la professora no es quedaria callada i que voldria la seva quota de pantalla en el show popular. Els "independents" com la Nebreda els agrada posar-se sota el paraigües dels partits: allà els hi fan tot: se'ls organitza els actes, se'ls omple de gent i de càmeres de televisió, s'imprimeixen les paperetes amb el seu nom, se'ls escriu el programa, se'ls escriu el discurs i, finalment, se'ls recluten els votants i se'ls nomena càrrec electe. Als "independents" tot plegat els suposaria molta feina, massa feina. Els "independents" com la Nebreda creuen que els partits són, només, una gestoria o una empresa de serveis. Però un cop instal.lats gràcies als partits, els "independents" com la Nebreda es creuen en disposició de dissentir, discrepar i marcar la diferència. A Nebreda l'operació Piqué li queda petita. Li queda petit en Piqué, i li queda petit el PP. Ara bé, que ningú s'enganyi: serà més que difícil que la professora s'aventuri en un projecte en solitari. Fa molt fred fora dels partits. Entre d'altres coses perquè s'ha d'invertir temps, diners i molt d'esforç. I els independents com la Nebreda no semblen pas disposats a arromangar-se tant..jpg)
Ahir tots plegats vam assitir a un espectacle organitzat pel PSC, amb un protagonista inesperat per aquells qui no han tingut el goig de conèixer-lo: Raimon Martínez Fraile. L'home que durant anys ha estat enfrontat a Maragall, i que va trair la confiança de l'aleshores alcalde de Barcelona, no ha pogut resistir la temptació de dir el que molts dels seus companys de partit pensen. Que ningú s'enganyi: no es tracta d'un simple estirabot, sinó d'un símptoma de la divisió que pateix el PSC en el seu interior, i que ni tan sols Montilla és capaç de frenar. Ho ha intentat, això sí, i avui ja tenim el càrrec de Martínez Fraile en safata. Però el mal ja està fet, tant dins del partit, com en la imatge de Catalunya com a país. Dins del partit, perquè aquest episodi demostra fins a quin punt puja la mala maror al carrer Nigaragua, i no es pot aturar amb una simple execució exemplificadora. I en la imatge del país, perquè a ningú se li escapa que un insult a un expresident del Govern de Catalunya, realitzat per l'ambaixador d'aquest Govern a Madrid, és una ofensa elevada al quadrat que fa encara més mal. Quan alguns partits catalans, començant pel PSC, han acusat Esquerra de crear "crispació" en determinats moments, mai ha estat degut a un espisodi com aquest. En comparació, els esdeveniments de l'anterior legislatura qualificats com a crispació a la premsa, havien estat un joc de nens. Entre altres motius perquè, fins a data d'avui, mai cap dirigent de cap partit català s'havia atrevit a insultar els expresidents de la Generalitat. Esperem que no torni a succeir, i que si dins del PSC s'han d'esbatussar, ho facin sense embrutir la imatge de Catalunya. 
Aquestes seran les segones eleccions municipals que afrontarà CiU sense el coixí del Govern de la Generalitat. Les primeres van ser al 1979. D'aquelles eleccions va sorgir un panorama polític molt fragmentat: PSC, PSUC, independents d'orientació franquista, l'UCD, Esquerra, CiU i molts més independents de tota índole. L'any 80, CiU entrava a la Generalitat i, de seguit, va començar a teixir una hàbil xarxa per atrapar una bona part de les candidatures que havien tingut èxit a les municipals. Amb la seva ambigüitat ideològica CiU es va convertir en l'estació de destí d'una bona part de l'esceneri municipal, van captar des de franquistes a l'UCD, i des d'independents de base democràtica fins una part considerable de l'espai republicà que, en aquells temps, s'anava desmantellant per moments. CiU va jugar fort la carta de ser a govern, escampant entre els que no tenien el paraigües de la Generalitat allò de "nosaltres t'oferim protecció". Una proposta que, tots sabem, té múltiples lectures. Pels que no van voler anar amb CiU es van trobar, en molts de casos, davant una Generalitat que els donava l'esquena i que els abandonava en el dic sec dels ajuts i les subvencions. I així és que el 83 CiU es va convertir en una força hegemònica en una bona part del territori nacional. Incontestablement . En molts municipis l'alcalde sempitern va passar sense solució de continuïtat a les files convergents i tal dia farà un any fins arribar al quart de segle de govern als municipis. Molta gent pot oferir testimonis immillorables del que ha suposat presentar llistes que intentin ser una alternativa a l'omnipresent govern de CiU. Pressions, i més pressions. Però el poder convergent s'està esquerdant. I és lògic, perduda la Generalitat i amb la perspectiva que la travessa del desert serà més llarga del previst, molts alcaldes i regidors opten per deixar el paraigües convergent. El paraigües de CiU ja no ofereix cap mena de protecció. I així molts d'aquests han decidit buscar nous protectors. Enmig d'aquest panorama desolador: CiU torna a oferir els clàssics problemes interns de tota la vida: Tarragona, Vic, Gavà, Palamós i tants altres municipis són el camp de batalla d'un conflicte a sang i foc. Davant tot això, CiU ha buscat fabricar una immensa cortina de fum per amagar el seu desastre particular. Pujol parla de desencís en les seves habituals prèdiques. Però els convergents estan intentant construir una nova teoria per deslegitimar l'ascens dels altres partits: la de les llistes associades. CiU ha denunciat les llistes AM, PM i EPM davant la Junta Electoral Central i també amenaça de portar-ho tot al Contenciós-Administratiu. Sap que és una batalla perduda perquè aquestes llistes ja fa temps que han estat permeses. Però en l'intent desesperat de CiU es busca presentar les llistes associades com una perversió del sistema, com un engany a l'electorat, com un joc brut a la democràcia. La pregunta que ens hauríem de fer és: per què CiU és l'única força del país que no té llistes associades? Possiblement la resposta no està en l'arrelament de la federació sinó que, en el seu moment, va suplantar i fagocitar un sistema caciquil de dalt a baix del territori, un sistema en el qual anar per CiU era un "tot pagat" i anar per altres era obrir-se camí per una pista americana. 
Quan els socialistes semblaven encarar l'etapa més plàcida de la seva existència, i quan se'n reien de les trifulques a les cases dels altres, va i els hi surt el seu president. En Maragall ja se n'ha atipat de callar i fer bondat, i de seguir el vot de silenci que imposa l'Abat Montilla. Ara s'ha despatxat a gust amb unes declaracions que obren les caixes de pandora, les dels trons i les que facin falta. Maragall s'ha carregat en Mas- cosa gens estranya- i ha aprofitat també per disparar contra el jacobí i tafur Rodriguez Zapatero. Les paraules d'en Maragall revelen que el polític no està pas disposat a viure tranquil.lament de la seva condició de jubilat. Maragall sembla disposat a desenterrar la destral de guerra. Llàstima que ho faci ara, des de fora, des de la seva soledat d'expresident, i que no ho fes en el seu moment. En aquells temps va preferir contemporaneitzar. Va preferir sacrificar Carod-Rovira a aguantar les pressions dels espanyols. Va abaixar el cap en l'ominós pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero, i va seguir sacrificant consellers abans de plantar cara decididament al poder absolut d'Espanya. Fins a expulsar Esquerra de govern per dir no a un Estatut de fireta. Avui Maragall en la seva soledat de condemnat a la guillotina seca, es lamenta, plora, s'estira els cabells blancs. La seva sinceritat de patriota arriba tard. Era fa uns mesos quan Maragall s'havia d'haver plantat, i no pas ara. Els laments d'en Maragall fan la mateixa flaira de ressentiment que els crits sardans d'en Carretero. Homes desplaçats que juguen avui el joc dels patriotes. Maragall sembla voler emular l'intent de Prats de Molló. En tot cas, que ningú s'enganyi. La generació d'en Maragall, els Obiols i companyia, mai van fer gaire res per aquest país. El seu catalanisme era de boqueta i de lluir cognoms del segle XIV. Que ningú caigui en els equívocs: l'única esperança de dur el PSC cap al catalanisme no passa per un Maragall que sempre va mirar cap un altre costat quan el país li demanava decisions fermes, l'única esperança passa perquè els capitans dirigits per Montilla prenguin una decisió valenta. I aquest Diari confia més en tots els ez del Baix Llobregat que no pas en els senyors de Sant Gervasi de vells llinatges catalans. Independència, encara que sigui en fonètica andaluso-castellana.