| Pasqual a Prats de Molló Posted:  Quan els socialistes semblaven encarar l'etapa més plàcida de la seva existència, i quan se'n reien de les trifulques a les cases dels altres, va i els hi surt el seu president. En Maragall ja se n'ha atipat de callar i fer bondat, i de seguir el vot de silenci que imposa l'Abat Montilla. Ara s'ha despatxat a gust amb unes declaracions que obren les caixes de pandora, les dels trons i les que facin falta. Maragall s'ha carregat en Mas- cosa gens estranya- i ha aprofitat també per disparar contra el jacobí i tafur Rodriguez Zapatero. Les paraules d'en Maragall revelen que el polític no està pas disposat a viure tranquil.lament de la seva condició de jubilat. Maragall sembla disposat a desenterrar la destral de guerra. Llàstima que ho faci ara, des de fora, des de la seva soledat d'expresident, i que no ho fes en el seu moment. En aquells temps va preferir contemporaneitzar. Va preferir sacrificar Carod-Rovira a aguantar les pressions dels espanyols. Va abaixar el cap en l'ominós pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero, i va seguir sacrificant consellers abans de plantar cara decididament al poder absolut d'Espanya. Fins a expulsar Esquerra de govern per dir no a un Estatut de fireta. Avui Maragall en la seva soledat de condemnat a la guillotina seca, es lamenta, plora, s'estira els cabells blancs. La seva sinceritat de patriota arriba tard. Era fa uns mesos quan Maragall s'havia d'haver plantat, i no pas ara. Els laments d'en Maragall fan la mateixa flaira de ressentiment que els crits sardans d'en Carretero. Homes desplaçats que juguen avui el joc dels patriotes. Maragall sembla voler emular l'intent de Prats de Molló. En tot cas, que ningú s'enganyi. La generació d'en Maragall, els Obiols i companyia, mai van fer gaire res per aquest país. El seu catalanisme era de boqueta i de lluir cognoms del segle XIV. Que ningú caigui en els equívocs: l'única esperança de dur el PSC cap al catalanisme no passa per un Maragall que sempre va mirar cap un altre costat quan el país li demanava decisions fermes, l'única esperança passa perquè els capitans dirigits per Montilla prenguin una decisió valenta. I aquest Diari confia més en tots els ez del Baix Llobregat que no pas en els senyors de Sant Gervasi de vells llinatges catalans. Independència, encara que sigui en fonètica andaluso-castellana. |
Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada