diari republicà
-
Missatge fenià
Posted: 24 Dec 2006 02:46 PM CST
Quan encara ressonen les paraules entrebancades del Gran Pollastre, hereu del feixista del Ferrol, llancem sobre l'espai cibernètic el nostre missatge de Nit de Nadal. Fenians com som, nosaltres som hereus de l'esperit de Nosaltres Sols, de l'Avi Macià, dels valents que van intentar el cop per Prats de Molló, dels Germans Cardona, Corominas i companyia que esperaven el Rei al Garraf, dels que que van fundar l'Esquerra al 31, dels germans Badia, de la nit que va morir l'Avi, de Companys (avui escopit per un escriptor al qual algun dia li farem un tracte especial en aquest Diari) de la resistència antifeixista, dels que van caure al front, dels que van seguir sota la llum negra del feixisme, dels que van continuar, dels que van aixecar, de nou, l'ànima d'Esquerra. Avui alguns ens volen explicar sopars de duro. Avui alguns ens vénen amb receptes de cases comunes i tonteries per l'estil. Avui alguns creuen que hem oblidat la nostra única fidelitat: Catalunya. Seguirem cap endavant. Conscients que cal encara molt camí per arribar a la llibertat. Però hi arribarem. Francesc Ferrer va dir: l'anhel dels catalans és la llibertat. Aquí estem. No l'hem perdut. El Gran Pollastre pot dir missa. Nosaltres som laics. I republicans. I ara, com ahir, com abans d'ahir, com avui, com demà, com sempre, nosaltres amb Catalunya. Perquè som fenians. Perquè seguim pensant que millor: Nosaltres Sols. Que el vent comença a remoure la civada.
Email Delivery powered by FeedBurner
You are subscribed to email updates from diari republicà
To stop receiving these emails, you may unsubscribe now.
Inbox too full? 
Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader.
If you prefer to unsubscribe via postal mail, write to: diari republicà, c/o FeedBurner, 549 W Randolph, Chicago IL USA 60661
El líder autonomista català ha estat entrevistat a la Razón. En l'entrevista, Mas parla de la seva decepció per no ser President del país. Fins a sis vegades l'Artur (o) parla que s'han trencat les regles del joc. "ver saltar por los aires las reglas del juego...las reglas del juego no se habían respetado...las reglas del juego serían respetadas en todo momento...etc". El concepte regles del joc utilitzat per un polític sempre té una ambigüitat calculada. Mas juga amb aquest concepte per posar en dubte el nou Govern. Hi juga hàbilment. Com si les regles bàsiques de la política catalana no fossin, precisament, acceptar el joc de majories que s'estableix amb la democràcia parlamentària. Però Mas parla que les regles no s'han respetat i amb això s'està dient que el govern no és legítim, que no té autoritat moral, que s'ha saltat a la torera qualsevol pauta democràtica. En l'entrevista, però, Mas ens apunta subtilment el que hi entén ell per regles del joc. Quan ell diu "CiU les ha respetado (les regles del joc) i el PSOE no" ens està dient una cosa molt senzilla: les regles del joc no tenen res a veure amb la política catalana, sinó que van ser negociades i pactades a Madrid entre un partit regionalista i un partit espanyol. Així de clar. En l'entrevista, Mas aprofita per llançar molts dards enverinats cap a l'altre soci del pacte de la Moncloa. Per tant, que ningú es confongui. Les regles del joc d'en Mas res tenen a veure amb la Generalitat i les seves institucions, ni amb el Parlament, ni amb el Govern, ni amb res. Per tant són les regles que van establir només un parell de jugadors i que volien aplicar-nos a la resta. Un dels jugadors, precisament, no pertany a la partida catalana. A la Razón, doncs, veiem el que s'hi amaga rere tant de discurs de casa comuna i de blablablà sobiranista: una estratègia ben cutre d'intentar esgarrapar poder a costa del que faci falta. Fins al 2010, Mas.
Els casos de robatoris amb violència han tornat a acaparar l'atenció dels mitjans. I estan sembrant sobre l'opinió pública una alarma més que justificada. Els casos es van succeint i obliguen a les institucions a una resposta seriosa, eficaç i sobretot rotunda. Davant els delinquents només es pot respondre amb contundència democràtica. I això significa posar l'estat de dret a treballar de veritat per acabar de socarel amb una plaga que, en molts casos, s'està aprofitant dels buits legals que hi ha al nostre país. Els jutges, que tanta contundència i tant de zel demostren en qüestions com la lluita antiterrorista, haurien d'aplicar el mateix raser en la persecució de la delinqüència i, sobretot, aquella que assalta amb violència les nostres cases. El discurs de la seguretat ha de ser un dels eixos per garantir el benestar de la nostra gent. I això vol dir que a la resposta policial s'hi ha de sumar d'immediat el rigor i la seriositat judicial. I si el Codi Penal és massa laxe en certs camps, correspon als partits polítics en general una reforma immediata del mateix. L'Estat Espanyol no pot convertir-se en un oasi pels qui viuen del crim organitzat. No estaria de més, en tot cas, demanar-li al Conseller Saura que assumeixi més protagonisme, que lideri una preocupació que afecta a tothom. Es l'hora de la contundència democràtica contra els qui, amb impunitat i traïdoria, volen atemptar contra la nostra convivència.
El conegut diputat del pont de cabells, l'il.lustre jelkide Anasagasti, té molt de temps per dedicar-se a la literatura i a opinar sobre la qüestió catalana. Sembla que un polític basc del PNB hauria d'invertir les seves energies en preocupar-se del contenciós basc. S'hi juguen molt. Però es veu que al cèlebre Anasagasti la cosa basca li va petita. Ha de buscar nous horitzons per poder expandir les seves capacitats. I a fe de Déu que els ha trobat. Ara l'Anasagasti, per obra i gràcia de la joguina mediàtica que el Conde i en Lara tenen a mitges, es dedica a opinar i a analitzar sobre la qüestió catalana. Anasagasti surt al pas amb una vella teoria de la casa convergent, que Esquerra és com l'antiga Euskadiko Ezkerra. I que en Carod és com el desaparegut Mario Onaindia. Buscar paral.lelismes entre Euskadi i Catalunya, buscar simetries entre els seus sistemes de partits, i buscar analogies entre una situació i una altra és, pel cap baix, un acte d'imaduresa política de primer ordre. Els dos móns són això: dos móns diferenciats i sense pautes comunes. Euskadiko Ezkerra és, d'entrada, el producte polític d'una divisió dins el cosmos d'ETA. I d'aquesta divisió se'n deriven estratègies i projectes ben diferenciats en el terreny abertzale. Les tensions entre EE i Herri Batasuna provoquen un acostament d'Onaindia i Bandrés primer als comunistes i, més tard, als socialistes. Res a veure amb Catalunya, res a veure amb una ERC que mai va tenir cap mena de contacte amb Euskadiko Ezkerra. En tot cas, els socis bascos d'Esquerra són els d'Eusko Alkartasuna, partit que, tot s'ha de dir, cada vegada s'allunya més de l'òrbita del PNB. Anasagasti faria bé de preocupar-se primer del procés de pau i no tant del cas català que té altres circumstàncies i problemàtiques molt més polítiques. Què li preocupa al PNB del cas català? En realitat li preocupa que una normalització política basca portaria, tot seguit, a processos molt més oberts que els que hi han ara. Primer a una pèrdua progressiva de l'hegemonia del PNB i, tot seguit, aliances cada vegada més naturals entre les esquerres basques. Els del PNB comparteixen amb CiU una mateixa inquietud: i no és pas l'espanyolització sinó la por a perdre la cadira. Ras i curt. 
L'Avui és un cas fascinant dins el panorama mediàtic mundial. Durant anys i panys va estar sota l'aixopluc pujolià. Però en Pujol no se'l va estimar mai a l'Avui. Per comptes de potenciar-lo, el van deixar quasi sense respiració assistida, abandonat i perdut en un vestíbul d'hospital. Mentrestant, Convergència va apostar per aventures mediàtiques d'altre nivell (van firmar milers de subscripcions al diari del Conde o van aventurar-se en un estimbarro anomenat el Observador) Total, l'Avui estava a punt de desaparèixer pel sol fet que ni Pujol ni Convergència hi creia. Qui va salvar els mobles del diari va ser el nou govern de la Generalitat que va buscar socis solvents i que, alhora, va injectar-hi diners públics gràcies a l'ICF. Malgrat tot, hi ha una cosa que no quadra. Convergència no apostava per l'Avui, ni amb recursos ni amb esforços, però va encarregar-se prou bé d'obrir el diari a una autèntica marea d'opinadors propers. Una part importantíssima de l'opinió del diari està fixada pel think tank convergent: la Fundació Catalunya Oberta. I si no només cal anar a la web d'aquesta fundació per descobrir que entre els seus associats hi ha quasi tota l'opinió publicada de l'Avui: Salvador Sostres, Jordi Cabré i Trias (el flamant director de la cosa digital convergent) Jordi Graupera i Garcia-Milà, Joan Oliver (el gran!) Ferran Sáez, Marçal Sintes i tancant el cercle el mateix director del diari, en Sanchis-Desclot, que ocupa càrrec de patró a la fundació. Es a dir: Avui i Fundació Catalunya-Oberta són vasos comunicants de discurs, idees i opinió. Convergència mai va creure en el diari però s'ha curat en salut i ha deixat a dins el més important: els seus troians. Mentrestant, i paradoxes de la vida, el diari és comprat per un 17'5% dels votants d'Esquerra i, ai las, només per un 7% dels votants convergents (dades del CEO de novembre passat) cosa que vol dir que mentre els lectors convergents prefereixen llegir altres diaris, ens deixen els seus opinadors perquè ens "influieixin" dia rere dia, a veure si anem caient, a veure si anem mutant, a veure si ens anem desinflant. Es bo, de totes maneres, saber qui escriu i des d'on escriuen els opinadors del diari que se sufraga, en bona part, gràcies a l'esforç republicà.
Alguns cenacles propers a Convergència observen, amb un cert nerviosisme, els moviments que els d'Unió fan rere les cortines. Els d'Unió havien fixat el seu horitzó més immediat el dia després de les eleccions. Llavors era el moment o bé de quedar-se quiets i esperar algun caramel espanyol (via ministeri) o bé començar la guerra pel seu compte, és a dir fixar el punt de mira del seu rifle en la figura de Mas. Tot fa pensar, i els convergents no ho amaguen, que estem en aquest segon estadi. Unió es prepara. I ho fa, com afirmaven els de Tribuna Catalana, posant tots els seus joves peons en direcció cap a la feina. Als d'Unió no els agrada, per exemple, la deriva ultraliberal que en els darrers anys han agafat els convergents. El pes i l'influx de la Fundació Catalunya Oberta sobre el discurs polític de CDC i, per extensió, d'en Mas és cada vegada més reconeixible. Tampoc agrada a Unió la història de la "casa comuna" que Mas i Madí han apadrinat amb l'objectiu de convertir CiU en una mena de casa de beneficiència que doni aixopluc a tot el reguitzell friqui-pastoril que no se sent cómode amb Esquerra. Les maniobres d'Unió han començat. I algunes d'elles comencen a resplandir en territoris estratègics per la federació com és el cas de Girona. A la capital gironina, Unió ha obert la veda i amenaça en posar pals a les rodes al candidat convergent Puigdemont. És un primer pas d'una guerra oberta, a ganivet i espasa, que té com a destí final la pugna definitiva per la Federació. El joc d'Unió és lliurar la batalla definitiva, o bé per poder aspirar algun dia a manar dins la federació o bé a buscar vida pròpia més enllà de l'arbre que va plantar Jordi Pujol. Seguirem expectants.
La insensatesa en política no té límits. I el Govern espanyol juga amb foc amb una qüestió que, fins ara, ha estat un guany de les forces democràtiques i catalanistes del nostre país: el català com a eina vehicular i d'integració de l'escola catalana. Amb un decret amb nocturnitat i traïdora, els espanyols no només envaiexen competències de l'antic, i del nou, Estatut sinó que busquen rebentar un dels pilars de la convivència i la cohesió del nostre país. És lleig que el gran gurú de l'Estatutet de la Moncloa ara se'l vulgui passar per l'arc del triomf. És lleig que algú que hauria de vetllar per l'harmonia de l'estat vulgui introduir nous elements de controvèrsia i, ai las, de confrontació social. Sobretot si tenim en compte que sobrevolant el panorama hi ha els "Ciudadanos" que es freguen les mans davant un petit conat d'incendi en el bosc català. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que el problema a Catalunya no és pas la salut de la llengua castellana i que els més petits aprenen l'espanyol, a cor que vols, gràcies a l'impressionant món audiovisual que amb castellà ens bombardeja cada dia (cinemes, lleure, televisió, jocs d'ordinadors, etc) I al cim als patits de les nostres escoles el castellà té una gran salut de ferro. Qui introdueix aquest Decret-trampa ho fa, doncs, amb altres intencions. Sacsejar la política catalana, erosionar les institucions del país, obrir un fals debat sobre la llengua i, al cim, crear zitzània en el govern de la Generalitat. Aquesta és l'altra: el PSOE no veu amb bons ulls el nou govern de l'Entesa i a ningú se li escapa que buscarà qualsevol oportunitat, i aquesta n'és una de bona, per emmetzinar-lo. De moment, el Govern ha reaccionat com toca: demanant un informe jurídic per disseccionar el Decret. Els republicans ens quedem amb la contundent resposta d'un home de lleis: en Ridao, que s'ha mostrat inflexible en la qüestió i que ha obert vies per respondre a la invasió espanyola amb dret a llei. 
El noi de Tots els Somriures, el presidente Zapatero, té un problema afegit. Afegit al fet que el seu cavall guanyador a la presidència de la Generalitat, Artur (o) Mas s'ha estampat contra la valla. El problema afegit és la qüestió del "procés" de pau d'Euskadi. I posem procés entre cometes perquè, fins ara, no es pot pas dir que ZP s'hagi agafat massa seriosament la qüestió. Confiava ZP que la seva sort el portaria a desembolicar el gran embolic basc. Confiava ZP que amb un número de màgia d'estar per casa es posaria punt i final a un conflicte que té més de 50 anys d'existència. I tot amb somriures, declaracions de bones intencions i alguna compareixença parlamentària. Algú li hauria de dir a ZP que la sort i l'atzar són per jugar al noble entreteniment del parxís i no pas per fer política seriosa. ZP ha sembrat, en el conflicte basc, vents a nord i a sud: ha excitat el PP i tot el seu món rabiüt i ha generat expectatives a Euskadi i sobretot en el món abertzale. Després de sembrar vents, vénen les tempestes. El cas és que l'advocat Txema Montero, l'home que va ser líder d'HB i que avui està a l'òrbita del PNB, s'ha mostrat molt pessimista sobre la continuïtat del procés de pau. I de la mateixa manera s'ha mostrat Olano d'Askatasuna. Tot plegat, ve a demostrar que ZP s'ha ficat en un laberint i que no sap on dimonis hi ha la sortida. I que aquest laberint és molt més espinós i imbrincat que el que es va ficar en el seu dia quan va prometre allò de l'Estatut. ZP pot veure com els seus jocs de màgia porten l'esperança del procés cap al daltabaix i com, al mateix temps, es van esfumant les seves possibilitats de reeditar govern. Temps al temps. El noi de tots els somriures té problemes.
Fa uns anys, no gaires per ser una mica més concrets, que a Espanya va aparèixer un moviment revisionista històric encapçalat per Pío Moa (del GRAPO a la FAES, el personatge!) que justificava el cop d'estat protagonitzat pel dictador Franco. Pels autors d'aquesta tesi, el suposat desgavell, descontrol i incapacitat que es vivia a l'estat espanyol durant la República, legitimaven l'alçament dels feixistes.Ras i curt: com que l'Espanya roja era el caos, l'ordre feixista va ser la salvació. Avui, amb la mort d'una altre dictador (també sense ser jutjat, cal dir-ho tot), Augusto Pinochet, han tornat a ressorgir les mateixes tesis. Aquesta vegada, però no provenen de la intel·lectualitat espanyola associada al PP, sinó de Catalunya mateix. Aquest matí mateix hem sentit com el Sr. Villatoro(exdiputat de CiU, entre moltes d'altres ocupacions institucionals), que a RAC1 of course deia una cosa així com que el Govern Allende, democràticament escollit, havia estat tan desastrós que la resposta a tall de cop d'estat, era la conseqüència lògica. Però atenció! perquè no s'ha quedat amb Xile o l'Operació Còndor sinó que ha anat més enllà. O més cap aquí, perquè és clar, ha aprofitat per carregar contra la República espanyola. Resulta, Villatoro dixit, que si condemnem els aixecaments feixistes i les dictadures estem donant cobertura al règim polític anterior (recordem-ho: democràtics) que van ser un desastre. Així doncs, pel Sr. Villatoro, la gestió de Macià, Companys, i tots els catalans que van treballar pel seu país, cosa que els va abocar a la mort, van ser uns pèssims gestors . La veritat, ha assegurat, no necessita màrtirs. I aquí és on ell volia arribar. Aquesta afirmació coincideix amb el títol del llibre de l'Enric Vila (Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs). Llibre que ha explicitat tesi compartida per opinadors convergents de la talla de Sostres, Oliver, Colomines... (tots, membres de Catalunya Oberta). I la idea diu així: Companys i ERC dels anys 30 van ser un desastre per Catalunya i per tant, lluny de mitificar el període el que hem de fer és llegir-lo críticament. L'estratègia és tan simple com cínica. Cal desacreditar Esquerra, del tot, de cap a peus, sempre. I aquest sempre inclou fins i tot, els dies esperançadors de la República, els mesos durs de la Guerra i els anys foscos de la Dictadura. El problema de tot això no és que facin un flac favor a la construcció nacional (intentant carregar-se els mostres mites); ni tan sols que provin de desprestigiar el partit que ha generat més Presidents de Catalunya, el més perillós és que amb això el que fan és donar cobertura històrica al feixisme. Tornant al silogisme de Moa: Com que República era nefasta, la Guerra era justificada. 
Per primera vegada en la seva centenària història el diari del Conde no és un diari progovernamental. La història d'aquest periòdic ha estat sempre la història d'una fabulosa adaptació a les lleis del govern i a les lleis del poder. El penúltim capítol d'aquesta prodigiosa capacitat el vam veure quan es va proclamar la majoria absoluta aznariana. Llavors van saltar dos dels capitostos més senyalats com a "sociates" (Juan Tapia i el buscabolets d'origen "ilerdense" Foix) i van ser substituits per tot un cabdill del Pirineu: el Gran Senyor José Antich. El diari del Conde havia estat, fins avui, un massatge al servei de les corts i dels governs. Però ara no. Molestos perquè el seu cavall guanyador no ha pogut formar govern i perquè Esquerra torna a manar, els homes del Conde s'han convertit en els èmuls catalans del gran Pedro J, l'home que es venta a Madrid de ser l'autèntic tomba-governs mundial. Els del Conde, doncs, no han donat ni un petit respir a l'Entesa i van a la que salta. L'última aquesta farsa de les banderes. Sembla que els redactors de l'avantguarda nacional no tenen cap més feina que vigilar les instàncies oficials i veure si onegen totes les banderes possibles. Peti qui peti volen forçar crisis de govern. Tenen por que aquest executiu estigui massa cohesionat i és per això que si no hi ha crisis caldrà inventar-les. Van provar-ho amb la mani del Quart Cinturó o la de la MAT comptant el número de càrrecs dels uns i dels altres que seguien rere la pancarta i van descobrir sorpreses increïbles: com la de trobar socialistes i convergents oposant-se a una o altra cosa. Ara proven amb les banderes. Demà ho intentaran amb algun altra qüestió. Fins quan? El Conde no s'ha caracteritzat mai per anar contracorrent i per fer el rebel. Una de dues: o bé tenen informacions fidedignes que en ZP rebentarà el govern a la primera de canvi donant entrada a l'Arturo o bé aviat saltaran caps dins la redacció en favor d'una línia més amable. El que no sembla normal és pensar que el Conde s'estarà massa temps a Sierra Maestra. 
Convergència Flying Circus ja té una nova etapa en el seu camí triomfal. Ara la refundació del Bloc Català en un nou pastitxe anomenat "Convergence Democratique de la Catalogne". És a dir un afrancesament refinat per amagar arestes i poder-nos passejar per Perpinyà (o Perpignan) a cor què vols. El líder d'aquesta cosa tornarà a ser un vell conegut del país: en Jordi Vera, un col.leccionador de carnets que ha passat una mica pertot arreu (ERC, el PI, el Bloc, Convergència etapa final?) Vera sempre és un mal presagi perquè és com el Rei Mides però una mica a l'inrevés. De fet, el lideratge de Vera en el nou "projecte" no aportarà res de nou perquè ell és qui ha pilotat el Bloc tot aquest temps amb resultats més aviat dispars. Ell i també la pintoresca alcaldessa de Salses que comparteix amb Vera el pas per moltes estacions politiques, i ara una més. Però que ningú s'enganyi, el show de Perpinyà i de la Convergence no és res més que un nou aparador d'en Mas per autoinvestir-se com el porter de la casa comuna del catalanisme. Una simple operació de màrqueting més: ara juro a Ripoll, demà faig una ofrena a Perpinyà. Del que es tracta és que CiU pugui tenir, cada dia, la seva quota de pantalleta, titulars i numerets de circ. Es això: Convergència Flying Circus, uns grans creadors de gags que ens prometen diversió. Al cap i a la fi, ens anirà bé, el Govern ens oferirà massa gestió, massa tranquil.litat, massa feina feta. Algú s'ha d'encarregar de l'humor.
El Govern de Catalunya s'ha posat a caminar. I ho fa fet sense la parafernàlia d'altres temps i amb una consigna claríssima: servir humilment el país. En totes les declaracions, i en totes les intencions, del nou executiu del nostre país se'n destaca una voluntat fèrrica per treballar molt i per xerrar poc. Hi ha molta feina per fer en un país mig embastat que necessita fortes dosis d'injecció de treball: posar en solfa l'economia productiva, modernitzar les infraestructures i encofrar el gran edifici de l'estat del benestar nacional. Tant els votants que van donar suport a les forces motrius del nou govern com la major part de la gent amb dos dits de front espera que l'executiu es posi les piles, es deixi de romanços i se'n surti amb els objectius de fer més gran i més forta Catalunya. Ara, el treball. Però ara el treball també en el sentit que el nou govern ha d'orientar les seves polítiques cap a la Catalunya del treball. Que és la majoria social d'aquest país. La majoria que dóna sentit a la cultura de l'esforç, a la suma d'empenta i treball que han anat forjant la Catalunya moderna. La construcció d'un estat del benestar ha de ser possible donant embranzida a l'economia productiva. Serà l'atenció preferent a aquests dos grans pols el que farà possible que el país avenci i ho faci amb garanties i amb solvència. En el nou govern hi ha els vims necessaris per consolidar un gran salt endavant pel país. Ho sap la gent del treball i ho saben els empresaris. Ara, doncs, tots a la feina. Es hora d'engegar les màquines i de posar en marxa la gran fàbrica de la Generalitat de Catalunya. Hi ha dirigents i també hi ha gent qualificada a peu de màquina. Endavant. Ara, el treball.
Avui hem tingut el plaer d'escoltar, a RAC-1 en el programàs d'en Soler, un dels abanderats de l'opinió del país. L'ínclit Doctor Barbeta. L'escrivent del Conde argüia avui que al nou govern li mancarà èpica. Ell! que escriu en la publicació menys èpica del món si exceptuem la revista tècnica de fabricants de cargols per la indústria automobilística. L'ínclit Barbeta deia també que Convergència podria aprofitar la renúncia de l'èpica per part d'Esquerra per assegurar-se un bon lloc electoral. Curiosos personatges els que estan en nòmina del Conde. Sobretot si tenim en compte que quan Carod se n'anà a Perpinyà no van elogiar el caire èpic de l'expedició, més aviat van llançar ganivets amb punxes rovellades. Barbeta el gran s'ha despenjat també una bona teoria per analitzar el pes dels partits a govern: la dimensió pressupostària del que gestionen. Segons ell si portes Educació i gestiones més calés que si portes una altra àrea tens més pes polític. Fabulós. Per aquesta regla de tres mana més l'Antoni Castells que en Montilla. O per aquesta regla de tres qui mana en un cine no és pas el gerent, és el tio de la taquilla. Fins i tot el mateix Soler li ha fet veure a tot un "analista" com Barbeta que bona part dels trumfos d'Educació se'n van cap al capítol I. Es a dir: cap a pagar nòmines dels mestres i professors. Això és pes polític, estimat Barbeta? Sembla, un cop més, que el nou govern ha descol.locat a molta gent. Hi ha polítics que segueixen buscant carteres. Hi ha plomes que segueixen buscant una mica d'opinió.
Ens ha sorprès que en Mas i en Felip Puig no hagin rebut al nou president de la Generalitat de Catalunya amb un aplaudiment de cortesia. La seva actitud ens recorda l'actitud sectària amb què un Delegat del Govern de l'Estat, en Martí Jusmet, va rebre el discurs del President Pujol. Mentre tothom aplaudia, Jusmet va plegar-se de braços i va demostrar el seu malestar amb el nomenament de Pujol. El mateix gest el fan avui Mas i Puig. Per què? Perquè desautoritzen el nou president i, amb ell, les institucions del país. S'han cregut tant aquesta falàcia que a Catalunya ha de governar el més votat que ja no recorden el paper sobirà del nostre Parlament. S'han cregut tant els seus arguments de campanya barroera que neguen l'autoritat del President 128 de la Generalitat de Catalunya. S'han cregut tant els cants de sirena de Zapatero que no recorden que, malgrat tot, ells no governen i ells els toca acatar les institucions del nostre país. Com ho vam fer tots quan ells van governar Catalunya durant 23 anys. Nosaltres vam aplaudir Pujol el 1980, el 84, el 88, el 92, el 95 i el 1999. Per què? Perquè era el President de Catalunya. De la mateixa manera que vam aplaudir Maragall el 2003 i ara ho hem fet amb Montilla. De la mateixa manera que honorem la memòria i la història de Francesc Macià, Lluís Companys- no com tu, Vila, que embruts el seu nom- i Josep Irla i Josep Tarradellas. Quina mena de patriotes són els que no acaten, ni aplaudeixen, ni respecten, ni autoritzen els presidents si no són del seu color polític? Doncs ben senzill: no són patriotes, no són res. Sortosament a Convergència i a Unió algun dia manarà gent que superi gent com Mas i Felip Puig. 
Entre les novetats del nou govern que proposa el President 128 hi ha Carme Capdevila. La gironina té una llarga i profitosa trajectòria en matèria de benestar social: des de gestora d'un equipament públic d'ajuda als menors amb dificultats fins a presidenta de la comissió de política social del Parlament. Tenaç, rigorosa i ferma aquesta dona de Sant Hilari s'ha fet un nom en el món del benestar social. És, sens dubte, una de les persones més convençudes en la idea que el nostre país necessita un bon estat del benestar. A la vegada, Capdevila s'ha destacat en aquests temps per un paper decisiu en la defensa del paper de les dones en la política. Com a Vicesecretària general d'acció política d'ERC, també ha treballat dur perquè el tren republicà gaudeixi de bon combustible pel que fa a les idees i al discurs polític. El nomenament de Capdevila com a Consellera d'Acció Social i Ciutadania és una bona notícia per consolidar un govern que necessita, ara més que mai, valors, potència i capacitat. 
Els gurús de l'opinió de Catalunya- aquests savis que tan serveixen per planxar un ou com per fregir una corbata- ens alertaven sobre els possibles ministreriables que nomenaria Montilla. Avisaven els grans entesos de la cosa política nacional que Montilla desembarcaria a Palau amb la infanteria de marina del Baix Llobregat. S'havien acabat, segons els amos de l'oracle català, els gestos i les picades d'ullet al socialisme catalanista, a la gent del PSC de comarques, etc i etc i etc. Alguns dels agraciats visionaris es van atrevir, fins i tot, a planyar la Montserrat Tura en un programa de la parròquia Bassas amb tanta fortuna que aquell programa es convertí en una mena de sepeli radiofònic de la consellera en qüestió. Doncs bé, gurús, Sorpreses Montilla us ha tornat a deixar bocabadats. Per començar dos consellers del clan gironí resisteixen amb les seves carteres d'importància: l'hàbil Quim Nadal i la tenaç Geli. Sorprenent. De Lleida ens arriba el nou conseller d'agricultura. I per adobar-ho Montserrat Tura roman en el govern. A tot això Montilla s'ha despatxat avui amb un discurs de to nacional i ha gosat llegir Salvador Espriu. Volieu caldo, sacerdots de l'opinió de Catalunya? Doncs dues tasses. El President ha reconegut el sentit històric del càrrec que ocupa i, en aquest sentit, s'ha agafat del fil roig dels altres 127 presidents de la Generalitat. Quina decepció, gurús! Vosaltres que us esperaveu una altra cosa! Una cerimònia austera, digne i de continuïtat amb la llegenda de la nostra màxima institució. Sorpreses Montilla prem fort l'accelerador. Des del Diari Republicà: una salutació cordial al president dels catalans i les catalanes.
Ara resulta que en Mas titlla al nou govern de gestoria. Bonica metàfora. Una metàfora que ens reporta cap al passat. Un dia en Pujol va reconèixer que quan anava pel món la gent li preguntava si Generalitat era una companyia d'assegurances. Al cap i a la fi, Pujol es disfressava d'alt mandatari i feia molts viatges pintorescos per simular, precisament, el que aquest país no tenia: estat i política exterior. Pujol es va ventar de conèixer personalment gent com el canciller Kohl o haver-se entrevistat- ni que fos cinc minuts- amb George Bush pare. Però el que va caracteritzar els vint-i-tres anys de Convergència a govern va ser, precisament, una falta d'horitzó polític sense límits. Tanta falta que la Generalitat es va convertir en la més prodigiosa de les gestories. Una gestoria descomunal on els papers circulaven meticulosament des de le delegacions del govern cap a Barcelona i d'aquí cap a tota la selva frondosa de negociats, subnegociats, departaments, serveis, instituts catalans del que fos, agències del que fes falta, juntes de no sabem què. La Gran Gestoria va cobrir-se amb la més espessa de les teranyines legals. A Catalunya, i gràcies als governs de CiU, posar un negoci és una decatló inhumana on cal salvar milers d'obstacles legals i on, finalment, el negoci sempre estarà en fals. Això ho sap qualsevol empresari amb dos dits de front. La gran Gestoria, doncs, va adormir nacionalment el país i el va sotmetre a un maridatge etern amb el centre de les decisions vertaderes: o sigui Espanya. Sobta, doncs, que ara el gran arguments dels ideòlegs de la macrogestoria acusin el nou govern de tot això. Torna a cobrar sentit la frase: sempre t'has de veure emmascarat per una paella bruta. A tot això hem d'insistir en les intencions que en Mas va explicitar quan va proposar a Esquerra el famós i galdós "pacte nacional". Mas va confessar que l'únic horitzó nacional que s'amagava rere la proposta era allò de "els hi he ofert la meitat de les conselleries". Vés per on, Mas el gestor reduia la Generalitat a una simple ocupació de despatxos. Visca la Gestoria Lliure!
Diari Republicà acostuma a mantenir dissonàncies amb l'escriptor Antoni Puigverd. Tot i així, admirem el seu estil i l'enfoc elegant dels temes que aborda. Avui, però, hem de ressaltar un article que en Puigverd signa a la Vanguardia amb el títol "astucia del zorro periférico". De l'article citarem les últimes línies que, al nostre parer, són un autèntic resplendor: "El camino oblicuo era, quizás, el único que podía permitir a los sectores periféricos asaltar el espacio sagrado en el que durante décadas ha dominado el patriciado cultural catalán. Ya están aquí. Comarcalistas de ERC, metropolitanos del PSC. Dispuestos a quedarse muchos años". En paraules del Diari Republicà: s'ha acabat el temps de la vichyssoise i comença l'era de l'aliança entre les patates braves i els cargols a la llauna. 
El Cíberpaís blocaire té un mestre avançat. Ho diem sense ironies, ni mala fe. Ho diem amb el cor a la mà. El mestre es diu 
Ara resulta que el "regenerador" de la política catalana ja duia temps enfangat en la política. Ara hem sabut que l'Albert Rivera va ser militant del PP durant més de 3 anys. Tres mesos després de deixar la militància es va convertir en el cap visible d'aquesta cosa anomenada Ciutadans/Ciudadanos. Curiós. Albert Rivera ha estat fent, fins avui, un discurs que tenia dues ales: una d'anticatalana i de crítica a tot el que fes olor d'identitat catalana i un altre discurs diguem-ne "socialdemòcrata" i progre. Amb la suma de tot plegat Rivera ha aconseguit captar una part gens menyspreable de vot socialista. De vot progre de Barna i de vot de zones obreres com ara Nou Barris o bé Sant Andreu de la Barca. Això sí: el primer dia que vam veure la cara i la manera de fer de Rivera ens va fer pensar en un jove de dreta-dreta i per tant s'acostava més a la fauna dels populars que no pas a un jove progre (si és que d'això encara en queden) La cara, doncs, ha estat l'espill de l'ànima. Darrera aquest xicot de garlar fàcil i de posat benestant s'hi amagava un vell militant del PP, d'un tipus que va aguantar els temps durs de la majoria aznarí (parafrasejant Manolo Vàzquez Montalbán) Rivera va aguantar la invasió de l'Iraq, el Prestige i les bestieses de l'11-M. I encara pitjor: ell que es postula com un garant de les llibertats i la condició de ciutadania va aguantar les retallades que en aquest sentit promulgà el govern d'Aznar. El que és pitjor de tot és que Rivera ha negat la seva militància. Segurament amb l'objecte de no espantar gent de l'òrbita socialista. I al cim: insisteix en negar-ho tot i que el PP té documentació que ho avala. El qui fa poc se'ns postulava com una nova veu i un nou posat que trencava amb la vella política, i els vells i rancis gestos de la política, resulta que no és res més que un protagonista perfecte del pitjor de la política: el transfuguisme, la traïció els valors i la negació de l'evidència. Ciutadans ha de començar a pensar en un recanvi ràpid si vol fer alguna cosa. 
Cada vegada és més hilarant la Convergència (Madi)àtica. Avui n'hem tingut l'enèssima mostra. El Sr. Floïd ha escrit una carta a l'Avui. Així doncs, veiem que CiU tot i l'akelarre del dilluns, continua amb la seva estratègia de "acoso y derribo" i la voluntat de deslegitimació del Govern de Catalunya. Ara pretesament atacant la línia de flotació d'Esquerra. Per fer-ho, el productor de DVD's, apel·la als "electors patriotes d'ERC". El primer que se li ha de dir al Sr. Madí és que ERC no és CiU i que a diferència de la Federació els votants republicans són tots patriotes. Si no, ja no votarien Esquerra. Aquest és la tesi inicial i errònia de la carta a partir d'aquí les percepcions continuen essent poc realistes. N'hi ha una que té una mica més de càrrega de profunditat (la resta, és rancúnia pura i dura) quan diu que acusa a ERC d'haver-se carregat el sistema política català i espanyolitzar-lo perquè "el catalanisme evitava centrar el debat entre dretes i esquerres". Com deia un politòleg francès, quan un parla de la fi de la dicotomía entre dretes i esquerres, no al que li pregunteu: és de dretes. No calen més comentaris. Per altra banda, pel que fa a això de la espanyolització no deixa de ser graciós que aquesta afirmació provingui dels qui volien pactar amb el PSOE el govern de Catalunya. Ja se sap que en campanya se sol fer crides a la resta d'electorats (i CiU més que en campanya, està en guerra). Ara bé, el més greu per al Sr. Madí es que mentre ell demana als votants d'ERC que reflexionin, resulta que els militants de CiU estan començant a negociar sobre la seva eficàcia
El President Espanyol ens té acostumats amb les seves maniobres de tafur i el seu somriure d'entabanador. Des que ocupa la cadira de la Moncloa aquest bon senyor s'ha dedicat a escampar les seves trampes i enganys pertot arreu. I com un venedor de locions de l'oest intenta fugir abans que se li descobreixin les seves mentides. Però les maniobres li han començat a sortir malament. El seu candidat a Catalunya s'ha tornat a quedar a les portes de formar Govern. A la vegada a Euskadi el procés de pau penja d'un fil. Tot això sense comptar els despropòsits d'un Govern que no sap com empescar-se-les en el control de la immigració. I el PP a punt d'atrapar el PSOE a les enquestes. Enmig d'aquest caos i de totes aquestes pífies, ZP s'atreveix a demanar assossegament al govern català. Ell que ha estat un dels màxims fabricants de turbulències per ensorrar l'anterior govern catalanista i d'esquerres. Ell que va tirar a fora en Maragall. Ell que és, al costat d'en Rajoy, el gran artífex de la crispació espanyola. El millor que podria ZP és deixar-se de consells, deixar en pau el govern de Catalunya, i endreçar casa seva. No fos cas que algun dia es trobés en Zaplana i l'Acebes ballant en algun saló de la Moncloa. Zapatero a tus zapatos, que deia el refrany. Tens molta feina i és per demà. I n'estem segurs que de fidels servidors no te'n faltaran pas mai. Eh que sí, Mas?