diari republicà
-
Les elucubracions del Doctor Barbeta
Posted: 29 Nov 2006 09:11 AM CST
Avui hem tingut el plaer d'escoltar, a RAC-1 en el programàs d'en Soler, un dels abanderats de l'opinió del país. L'ínclit Doctor Barbeta. L'escrivent del Conde argüia avui que al nou govern li mancarà èpica. Ell! que escriu en la publicació menys èpica del món si exceptuem la revista tècnica de fabricants de cargols per la indústria automobilística. L'ínclit Barbeta deia també que Convergència podria aprofitar la renúncia de l'èpica per part d'Esquerra per assegurar-se un bon lloc electoral. Curiosos personatges els que estan en nòmina del Conde. Sobretot si tenim en compte que quan Carod se n'anà a Perpinyà no van elogiar el caire èpic de l'expedició, més aviat van llançar ganivets amb punxes rovellades. Barbeta el gran s'ha despenjat també una bona teoria per analitzar el pes dels partits a govern: la dimensió pressupostària del que gestionen. Segons ell si portes Educació i gestiones més calés que si portes una altra àrea tens més pes polític. Fabulós. Per aquesta regla de tres mana més l'Antoni Castells que en Montilla. O per aquesta regla de tres qui mana en un cine no és pas el gerent, és el tio de la taquilla. Fins i tot el mateix Soler li ha fet veure a tot un "analista" com Barbeta que bona part dels trumfos d'Educació se'n van cap al capítol I. Es a dir: cap a pagar nòmines dels mestres i professors. Això és pes polític, estimat Barbeta? Sembla, un cop més, que el nou govern ha descol.locat a molta gent. Hi ha polítics que segueixen buscant carteres. Hi ha plomes que segueixen buscant una mica d'opinió.
Email Delivery powered by FeedBurner
You are subscribed to email updates from diari republicà
To stop receiving these emails, you may unsubscribe now.
Inbox too full? 
Subscribe to the feed version of diari republicà in a feed reader.
If you prefer to unsubscribe via postal mail, write to: diari republicà, c/o FeedBurner, 549 W Randolph, Chicago IL USA 60661
Ens ha sorprès que en Mas i en Felip Puig no hagin rebut al nou president de la Generalitat de Catalunya amb un aplaudiment de cortesia. La seva actitud ens recorda l'actitud sectària amb què un Delegat del Govern de l'Estat, en Martí Jusmet, va rebre el discurs del President Pujol. Mentre tothom aplaudia, Jusmet va plegar-se de braços i va demostrar el seu malestar amb el nomenament de Pujol. El mateix gest el fan avui Mas i Puig. Per què? Perquè desautoritzen el nou president i, amb ell, les institucions del país. S'han cregut tant aquesta falàcia que a Catalunya ha de governar el més votat que ja no recorden el paper sobirà del nostre Parlament. S'han cregut tant els seus arguments de campanya barroera que neguen l'autoritat del President 128 de la Generalitat de Catalunya. S'han cregut tant els cants de sirena de Zapatero que no recorden que, malgrat tot, ells no governen i ells els toca acatar les institucions del nostre país. Com ho vam fer tots quan ells van governar Catalunya durant 23 anys. Nosaltres vam aplaudir Pujol el 1980, el 84, el 88, el 92, el 95 i el 1999. Per què? Perquè era el President de Catalunya. De la mateixa manera que vam aplaudir Maragall el 2003 i ara ho hem fet amb Montilla. De la mateixa manera que honorem la memòria i la història de Francesc Macià, Lluís Companys- no com tu, Vila, que embruts el seu nom- i Josep Irla i Josep Tarradellas. Quina mena de patriotes són els que no acaten, ni aplaudeixen, ni respecten, ni autoritzen els presidents si no són del seu color polític? Doncs ben senzill: no són patriotes, no són res. Sortosament a Convergència i a Unió algun dia manarà gent que superi gent com Mas i Felip Puig. 
Entre les novetats del nou govern que proposa el President 128 hi ha Carme Capdevila. La gironina té una llarga i profitosa trajectòria en matèria de benestar social: des de gestora d'un equipament públic d'ajuda als menors amb dificultats fins a presidenta de la comissió de política social del Parlament. Tenaç, rigorosa i ferma aquesta dona de Sant Hilari s'ha fet un nom en el món del benestar social. És, sens dubte, una de les persones més convençudes en la idea que el nostre país necessita un bon estat del benestar. A la vegada, Capdevila s'ha destacat en aquests temps per un paper decisiu en la defensa del paper de les dones en la política. Com a Vicesecretària general d'acció política d'ERC, també ha treballat dur perquè el tren republicà gaudeixi de bon combustible pel que fa a les idees i al discurs polític. El nomenament de Capdevila com a Consellera d'Acció Social i Ciutadania és una bona notícia per consolidar un govern que necessita, ara més que mai, valors, potència i capacitat. 
Els gurús de l'opinió de Catalunya- aquests savis que tan serveixen per planxar un ou com per fregir una corbata- ens alertaven sobre els possibles ministreriables que nomenaria Montilla. Avisaven els grans entesos de la cosa política nacional que Montilla desembarcaria a Palau amb la infanteria de marina del Baix Llobregat. S'havien acabat, segons els amos de l'oracle català, els gestos i les picades d'ullet al socialisme catalanista, a la gent del PSC de comarques, etc i etc i etc. Alguns dels agraciats visionaris es van atrevir, fins i tot, a planyar la Montserrat Tura en un programa de la parròquia Bassas amb tanta fortuna que aquell programa es convertí en una mena de sepeli radiofònic de la consellera en qüestió. Doncs bé, gurús, Sorpreses Montilla us ha tornat a deixar bocabadats. Per començar dos consellers del clan gironí resisteixen amb les seves carteres d'importància: l'hàbil Quim Nadal i la tenaç Geli. Sorprenent. De Lleida ens arriba el nou conseller d'agricultura. I per adobar-ho Montserrat Tura roman en el govern. A tot això Montilla s'ha despatxat avui amb un discurs de to nacional i ha gosat llegir Salvador Espriu. Volieu caldo, sacerdots de l'opinió de Catalunya? Doncs dues tasses. El President ha reconegut el sentit històric del càrrec que ocupa i, en aquest sentit, s'ha agafat del fil roig dels altres 127 presidents de la Generalitat. Quina decepció, gurús! Vosaltres que us esperaveu una altra cosa! Una cerimònia austera, digne i de continuïtat amb la llegenda de la nostra màxima institució. Sorpreses Montilla prem fort l'accelerador. Des del Diari Republicà: una salutació cordial al president dels catalans i les catalanes.
Ara resulta que en Mas titlla al nou govern de gestoria. Bonica metàfora. Una metàfora que ens reporta cap al passat. Un dia en Pujol va reconèixer que quan anava pel món la gent li preguntava si Generalitat era una companyia d'assegurances. Al cap i a la fi, Pujol es disfressava d'alt mandatari i feia molts viatges pintorescos per simular, precisament, el que aquest país no tenia: estat i política exterior. Pujol es va ventar de conèixer personalment gent com el canciller Kohl o haver-se entrevistat- ni que fos cinc minuts- amb George Bush pare. Però el que va caracteritzar els vint-i-tres anys de Convergència a govern va ser, precisament, una falta d'horitzó polític sense límits. Tanta falta que la Generalitat es va convertir en la més prodigiosa de les gestories. Una gestoria descomunal on els papers circulaven meticulosament des de le delegacions del govern cap a Barcelona i d'aquí cap a tota la selva frondosa de negociats, subnegociats, departaments, serveis, instituts catalans del que fos, agències del que fes falta, juntes de no sabem què. La Gran Gestoria va cobrir-se amb la més espessa de les teranyines legals. A Catalunya, i gràcies als governs de CiU, posar un negoci és una decatló inhumana on cal salvar milers d'obstacles legals i on, finalment, el negoci sempre estarà en fals. Això ho sap qualsevol empresari amb dos dits de front. La gran Gestoria, doncs, va adormir nacionalment el país i el va sotmetre a un maridatge etern amb el centre de les decisions vertaderes: o sigui Espanya. Sobta, doncs, que ara el gran arguments dels ideòlegs de la macrogestoria acusin el nou govern de tot això. Torna a cobrar sentit la frase: sempre t'has de veure emmascarat per una paella bruta. A tot això hem d'insistir en les intencions que en Mas va explicitar quan va proposar a Esquerra el famós i galdós "pacte nacional". Mas va confessar que l'únic horitzó nacional que s'amagava rere la proposta era allò de "els hi he ofert la meitat de les conselleries". Vés per on, Mas el gestor reduia la Generalitat a una simple ocupació de despatxos. Visca la Gestoria Lliure!
Diari Republicà acostuma a mantenir dissonàncies amb l'escriptor Antoni Puigverd. Tot i així, admirem el seu estil i l'enfoc elegant dels temes que aborda. Avui, però, hem de ressaltar un article que en Puigverd signa a la Vanguardia amb el títol "astucia del zorro periférico". De l'article citarem les últimes línies que, al nostre parer, són un autèntic resplendor: "El camino oblicuo era, quizás, el único que podía permitir a los sectores periféricos asaltar el espacio sagrado en el que durante décadas ha dominado el patriciado cultural catalán. Ya están aquí. Comarcalistas de ERC, metropolitanos del PSC. Dispuestos a quedarse muchos años". En paraules del Diari Republicà: s'ha acabat el temps de la vichyssoise i comença l'era de l'aliança entre les patates braves i els cargols a la llauna. 
El Cíberpaís blocaire té un mestre avançat. Ho diem sense ironies, ni mala fe. Ho diem amb el cor a la mà. El mestre es diu 
Ara resulta que el "regenerador" de la política catalana ja duia temps enfangat en la política. Ara hem sabut que l'Albert Rivera va ser militant del PP durant més de 3 anys. Tres mesos després de deixar la militància es va convertir en el cap visible d'aquesta cosa anomenada Ciutadans/Ciudadanos. Curiós. Albert Rivera ha estat fent, fins avui, un discurs que tenia dues ales: una d'anticatalana i de crítica a tot el que fes olor d'identitat catalana i un altre discurs diguem-ne "socialdemòcrata" i progre. Amb la suma de tot plegat Rivera ha aconseguit captar una part gens menyspreable de vot socialista. De vot progre de Barna i de vot de zones obreres com ara Nou Barris o bé Sant Andreu de la Barca. Això sí: el primer dia que vam veure la cara i la manera de fer de Rivera ens va fer pensar en un jove de dreta-dreta i per tant s'acostava més a la fauna dels populars que no pas a un jove progre (si és que d'això encara en queden) La cara, doncs, ha estat l'espill de l'ànima. Darrera aquest xicot de garlar fàcil i de posat benestant s'hi amagava un vell militant del PP, d'un tipus que va aguantar els temps durs de la majoria aznarí (parafrasejant Manolo Vàzquez Montalbán) Rivera va aguantar la invasió de l'Iraq, el Prestige i les bestieses de l'11-M. I encara pitjor: ell que es postula com un garant de les llibertats i la condició de ciutadania va aguantar les retallades que en aquest sentit promulgà el govern d'Aznar. El que és pitjor de tot és que Rivera ha negat la seva militància. Segurament amb l'objecte de no espantar gent de l'òrbita socialista. I al cim: insisteix en negar-ho tot i que el PP té documentació que ho avala. El qui fa poc se'ns postulava com una nova veu i un nou posat que trencava amb la vella política, i els vells i rancis gestos de la política, resulta que no és res més que un protagonista perfecte del pitjor de la política: el transfuguisme, la traïció els valors i la negació de l'evidència. Ciutadans ha de començar a pensar en un recanvi ràpid si vol fer alguna cosa. 
Cada vegada és més hilarant la Convergència (Madi)àtica. Avui n'hem tingut l'enèssima mostra. El Sr. Floïd ha escrit una carta a l'Avui. Així doncs, veiem que CiU tot i l'akelarre del dilluns, continua amb la seva estratègia de "acoso y derribo" i la voluntat de deslegitimació del Govern de Catalunya. Ara pretesament atacant la línia de flotació d'Esquerra. Per fer-ho, el productor de DVD's, apel·la als "electors patriotes d'ERC". El primer que se li ha de dir al Sr. Madí és que ERC no és CiU i que a diferència de la Federació els votants republicans són tots patriotes. Si no, ja no votarien Esquerra. Aquest és la tesi inicial i errònia de la carta a partir d'aquí les percepcions continuen essent poc realistes. N'hi ha una que té una mica més de càrrega de profunditat (la resta, és rancúnia pura i dura) quan diu que acusa a ERC d'haver-se carregat el sistema política català i espanyolitzar-lo perquè "el catalanisme evitava centrar el debat entre dretes i esquerres". Com deia un politòleg francès, quan un parla de la fi de la dicotomía entre dretes i esquerres, no al que li pregunteu: és de dretes. No calen més comentaris. Per altra banda, pel que fa a això de la espanyolització no deixa de ser graciós que aquesta afirmació provingui dels qui volien pactar amb el PSOE el govern de Catalunya. Ja se sap que en campanya se sol fer crides a la resta d'electorats (i CiU més que en campanya, està en guerra). Ara bé, el més greu per al Sr. Madí es que mentre ell demana als votants d'ERC que reflexionin, resulta que els militants de CiU estan començant a negociar sobre la seva eficàcia
El President Espanyol ens té acostumats amb les seves maniobres de tafur i el seu somriure d'entabanador. Des que ocupa la cadira de la Moncloa aquest bon senyor s'ha dedicat a escampar les seves trampes i enganys pertot arreu. I com un venedor de locions de l'oest intenta fugir abans que se li descobreixin les seves mentides. Però les maniobres li han començat a sortir malament. El seu candidat a Catalunya s'ha tornat a quedar a les portes de formar Govern. A la vegada a Euskadi el procés de pau penja d'un fil. Tot això sense comptar els despropòsits d'un Govern que no sap com empescar-se-les en el control de la immigració. I el PP a punt d'atrapar el PSOE a les enquestes. Enmig d'aquest caos i de totes aquestes pífies, ZP s'atreveix a demanar assossegament al govern català. Ell que ha estat un dels màxims fabricants de turbulències per ensorrar l'anterior govern catalanista i d'esquerres. Ell que va tirar a fora en Maragall. Ell que és, al costat d'en Rajoy, el gran artífex de la crispació espanyola. El millor que podria ZP és deixar-se de consells, deixar en pau el govern de Catalunya, i endreçar casa seva. No fos cas que algun dia es trobés en Zaplana i l'Acebes ballant en algun saló de la Moncloa. Zapatero a tus zapatos, que deia el refrany. Tens molta feina i és per demà. I n'estem segurs que de fidels servidors no te'n faltaran pas mai. Eh que sí, Mas?
Que el Diari Republicà és cada vegada més llegit, ho demostra l’atac que ha rebut aquest migdia per part d’aquells que no creuen en la democràcia. Ahir dimarts vam publicar un article analitzant les dades de l’enquesta que havien respost els nostres lectors, en què una clara majoria (71.1%) es mostrava partidària de l’Entesa, mentre que només una minoria (8.4%) preferia un pacte amb CiU. Arrel d’aquest article, no ens hagués sorprès que les dades haguessin variat lleugerament en un sentit o en l’altre, cosa que seria ben normal. Però no, resulta que en un dia, la percepció dels lectors de Diari Republicà ha canviat, i ara estan majoritàriament en contra de l’Entesa. Com s’explica això? Molt senzill: entre les 13:00h i les 13:30h d’avui dimarts, el comptador de l’enquesta ha passat de 700 a 1.200 vots emesos, comptabilitzant els 500 nous íntegrament a l’opció “Hi estic en contra. Haurien d’haver pactat amb CiU”. Des del Diari Republicà estem molt orgullosos que els adversaris ens dediquin tanta atenció, però els voldríem recomanar que destinin els seus esforços a treballar en positiu, que prou feina tenen. Ja seria hora que no fessin trampes i acceptessin els resultats democràtics, encara que no els agradin.
Ningú sap cap on es dirigeix el cavall desbocat d'en Mas. El cas és que l'hàbil Duran no el segueix en aquest viatge. Duran ha estat el primer en assenyalar que el nou president tindrà legitimitat democràtica. En Mas, en canvi, segueix repartint butlles de legitimitat, d'autoritat, de moral. Sembla que en Mas ja no recordi alguns dels passatges de la seva vida política. Com el que va protagonitzar en el temps que volia ser l'hereu de la Generalitat. En aquells dies, ell i el seu equip d'esbirros, van voler forçar Pujol perquè dimitís i li cedís la presidència a en Mas. Autoritat? Legitimitat? Sense oblidar el traje a mida que se li va fer com a "conseller en cap" i que li va permetre aparèixer més vegades per televisió que el propi Pujol. Més episodis: quan en Mas anà a la Moncloa sense avisar el President de Catalunya i pactant contra el Parlament. Amb tot aquest historial, s'atreveix a parlar de legitimitat o autoritat? En tot cas, els cavalls quan es desboquen no atenen a raons.
Durant la passada campanya de les eleccions al Parlament, vam fer evidents les misèries de les enquestes publicades, amb l’única excepció de la del CIS, que era prou ben feta i transparent com per poder refiar-nos-en. Per això, és interessant continuar analitzant els resultats que va donant aquest organisme. Ara acaba d’aparèixer el seu darrer baròmetre d’opinió, que conté una projecció de vot en eleccions espanyoles, i dóna a ERC una estimació d’un 2’8% a nivell estatal. Es tracta del millor resultat des que el CIS fa el seguiment dels republicans, que va començar el gener de 2004, i representa una pujada de 0’7 punts respecte el baròmetre de juliol. Segons aquestes dades, mai abans Esquerra havia estat tant forta en intenció de vot, i s’acosta cada vegada més a una CiU en hores baixes. Si en l’anterior baròmetre la diferència entre CiU i ERC era d’1’1 punts, ara ja es limita a un 0’3%. Si la tendència continua així, en les properes eleccions espanyoles, Esquerra potser haurà de reclamar el títol de “Grup Parlamentari Català” que actualment utilitza CiU amb només 2 escons de diferència.
Si el Diari Republicà es comportés com algun dels mitjans de comunicació que feien enquestes abans de les eleccions, ara diríem que Catalunya està a favor de l’Entesa. D’una mostra de 688 persones que, fins el matí d’avui, han votat a la nostra enquesta sobre el pacte, fins a un 71.1% està d’acord amb la decisió d’ERC d’optar per l’Entesa Nacional i de Progrés. Però no som com els altres, i ho considerarem només una dada orientativa, aproximada, de l’opinió dels nostres lectors. Dit això, i sabent que no es pot extrapolar al conjunt de la població, només una cosa està clara: els partidaris de l’Entesa són moltíssims més que els qui preferien el pacte de CiU amb Esquerra. De fet, aquesta última opció ha estat la menys votada de les 4 opcions possibles, i amb només un 8.4% de respostes queda darrera dels qui creuen que ERC s’hauria d’haver quedat a l’oposició, que són un 11.6%. El temps passarà, i els electors valoraran si el pacte ha estat encertat o no ho ha estat. Llavors veurem si els pronòstics de bon govern es fan realitat.
Després de les eleccions hi ha un corrent euforitzant dins Iniciativa. Alegres i combatius, els roig-verds-violetes se senten els reis del mambo enmig de la desfeta generalitzada. La formació sauramayolista s'autoelogia per la campanya, pels seus dos diputats de més i per les competències guanyades en el nou govern. El perill és que aquesta eufòria vagi a més. I que els ecosocis es vagin inflant fins l'extrem de creure's els amos de l'Entesa. La temptació pot ser-hi. I sobretot perquè els d'IC creuen que poden créixer a costa d'estirar vot al PSC i també a Esquerra. La responsabilitat d'aquest nou govern, precisament, és de no fer disbarats i també de treballar conjuntament per tirar endavant les polítiques. I no pas de trencar plats i de jugar a cuit-i-amagar. IC ha d'entendre que, a diferència d'Esquerra i del PSC, no té més futur dins un govern que fer anar bé l'Entesa. Es per això que els convindrà rebaixar l'eufòria que tenen i procurar no sobresortir en excés en un govern que s'ha de caracteritzar per l'anar a poc a poc i la bona lletra. 
La generació bloc és com s’ha començat a anomenar aquesta fornada de catalans i catalanes que fonamentalment tenen quatre coses en comú: ronden la trentena, són professionals d’èxit molt formats, són nacionalment desacomplexats i (d’aquí el nom) opinen a través de les atalaies per excel·lència del segle XXI: els blocs. Hi hauria moltes altres maneres d’anomenar aquest grup d’homes i dones, però el més important es que són l’exponent del que ha de ser el paisatge política català normalitzat. Anem per parts. Com a joves que són, no van ser protagonistes actius de la transició política. Fins i tot, bona part d’ells i elles no van ser-ne ni observadors passius perquè senzillament, encara no havien nascut. Aquest fet, ha marcat probablement la seva posterior evolució política. Ha provocat, que no tinguin en els polítics i sobretot els discursos de l’època cap referent. No haver participat del debat ni la construcció dels consensos que van desencadenar en la Constitució espanyols i l’Estatut de Sau, fa que no se sentin lligats a cap de les hipoteques signades llavors. És en bona part per això, i potser també per haver estat testimonis de l’onada independentista europea dels anys noranta, que són joves nacionalment desacomplexats. Diguem-los sobiranistes, idenpendentistes, nacionalistes o tan se val, la qüestió és que se senten exclusivament catalans. La majoria de la joventut de Polònia se sent polonesa i europea, com ha de ser. La majoria de la generació bloc se sent catalana i europeista, i punt. Aquest és el mínim comú denominador d’una gent, que per altra banda, pot tenir posicionaments polítics molt diferents. Això, d’altra banda, és el que és un país normal: de dretes, esquerres o tot el contrari, però amb el mateix sentiment de pertinença a una comunitat nacional. A una banda hi ha joves de la generació bloc que emulant a Sala i Martin o Sostres (per exemple) opinen des de posicions liberals. Res a dir. A l’altra, hi ha blocaires com Saül Gordillo o personatges com Oriol Junqueras que representen el progressisme nacional. Evidentment que els matisos són extraordinàriament amplis i que no hi ha una divisió política clara. Ara bé, insistim en que l’element fonamental que el lliga és el país. Són aquests, els que més han entès la situació política actual al Parlament i la Generalitat. En un context de normalitat, el partit que representa l’esquerra nacional no pacta (gairebé en cap cas) amb la dreta. L’única excepció, seria si un pacte d’aquestes característiques ens portés a la independència, però aquest no era el cas. Bé, en tot cas, llunylà de les conjuntures actuals, la irrupció de la generació bloc és interessant per una cosa perquè alguns dels seus representants ocuparan, sinó ho fan ja ara, les tribunes d’opinió més importants. I això, més enllà de les fílies i fòbies personals, més enllà de les simpaties polítiques d’uns i altres, serà bo pel país. La generació desacomplexada demana pas.
El 20 de novembre és una data ambivalent. Pels demócrates sense complexos és el xampany i l'alegria pel viatge cap al no-res del dictador Franco. És el principi de l'obertura i de deixar enrere el túnel fosc i opriment. Pels feixistes espanyols és una data de cues davant la tomba i de braçalets negres. Al 20-N s'hi sumarà, a partir de demà, una nova festivitat. Els convergents es concentren per autoafirmar-se com a vencedors de les darreres eleccions. Un nou show madinià que permetrà la congregació de totes les patums convergents. Des del Diari Republicà ens felicitem d'aquest exorcisme col.lectiu, d'aquest psicodrama del dolor pel càrrec perdut i del dolor per no haver bandejat el perniciós govern d'esquerres. Els anirà bé, a tots i a totes, reunir-se al Palau de Congressos i plorar conjuntament. Els faltaran braçalets negres i cues grises. I de ben segur continuaran amb la seva litúrgia habitual: minuts de silenci per la mort de Catalunya, senyeres amb crespons negres i crits de "on estan les mans netes. Convergència s'acaba, i d'això en tots són conscients, i per celebrar-ho es reuniran un 20-N, un dia gris de tardor de calendaris coneguts i de fulles caigudes. 
Amics de Girona ens fan arribar una crónica de la cimera "franco-hispana" que avui ha tingut lloc a la capital gironina. La ciutat s'ha despertat ocupada per la policia. Furgones dels nacionals i dels mossos acampades pertot arreu. Cordons policials demanant documentació o, senzillament, barrant el pas a la ciutadania. Girona, ciutat policial. Polis de paisà dissimulant ben malalament la seva condició. Pancartes retirades dels balcons: com la d'una entitat catalanista que al barri vell ha penjat "Ni França ni Espanya: Països Catalans". Un desplegament policial abusiu, coercitiu, a voltes ridícula tenint en compte que Girona no és pas Bagdad ni tampoc és Derry. Tot plegat una demostració absurda de poder dels mandataris sobre la ciutadania que, amb shows d'aquesta índole, veu alterada la seva vida quotidiana i retallats els seus drets cívics. Per què? Senzillament perquè Chirac i Zapatero puguin fer el que podrien fer en un altre lloc del planeta. El millor el que han fet els regidors i regidores republicans de la ciutat que, veient l'espectacle, s'han absentat dels actes oficials. Sempre hi ha millors coses a fer que escortar una ridícula parafernàlia protocolària i fer de claca d'un parell de mandataris que no són del nostre país. Els carrers de Girona, avui, s'han buidat de gent normal i s'han omplert de funcionaris de tots els rangs: diplomats francesos, alts càrrecs espanyols i molta policia. Demà, sortosament, la ciutat dels quatre rius es despertarà com sempre: neta i lliure d'aus de mal averany. 
L'espectacle que la Companyia RENFE està perpetrant a Catalunya sembla voler temptar els nervis dels usuaris i usuàries. Cada dia la Companyia se les empesca per provocar un nou altercat en el servei. Avui un retard incomensurable, demà una avaria que ho col.lapsa tot. I quasi sempre retards emprenyadors, vagons carregats a vessar de gent. RENFE ens té per no res. Per sortir del pas, han bandejat a un trist funcionari al qui li han adjudicat els mals d'anys i panys de deixadesa cap a Catalunya. El successor s'ha presentat dient que ara és el moment que els usuaris siguin considerats clients. Que estrany que ens vinguin amb aquest llenguatge després de més de 100 anys de funcionament del tren. Fins ara, què erem? Súbdits? Mercaderies humanes? Ramat de bestiar estabulat en vagons? A l'igual que passa amb els avions, el tren és el símptome que per la metrópoli només comptem com a subjecte fiscal. La resta: que ens bombin. És com si tant se'ls donés que els nostres transports es col.lapsin i que la nostra capacitat competitiva quedi mermada dia rere dia. Davant això només ens queda batallar políticament pel traspàs. Però mentre la negociació no arriba i el col.lapse es vagi eternitzat potser haurem de pensar noves i intel.ligents mesures de resposta ciutadana. La gent té la paraula. Que no ens prenguin més el número!
En certa manera ens hem acostumat als habituals els atacs prolongats d’amnèsia política. Són aquells episodis que fan que, per estranyes raons, els dirigents d’un partit oblidin sistemàticament el que van dir, fer o decidir en períodes anteriors. En qualsevol cas, i tenint en compte l’esperit de servei públic que ens caracteritza, sempre estem disposats a refrescar els records. A fer memòria històrica. L’any 2001, el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, va decidir que per rellançar el seu successor, Artur Mas, crearia la figura institucional del Conseller en Cap. Tot i les reminiscències històriques (heroiques, fins tot), aquesta era una carta que el president Pujol es va treure de la màniga únicament per crear una plataforma pel seu delfí. Ara, però sembla que no se’n recorden quan acusen l’Entesa Nacional de Progrés de crear la nova figura de la Vicepresidència de la Generalitat. La veritat és que aquesta és una figura nova, que no havia existit fins ara, fins aquí no hi ha cap controvèrsia. Ara bé, és la novetat precisament el que ha encoratjat als convergents a presentar un recurs a aquesta decisió. La justificació és que aquesta és una figura que no està regulada a l’actual Estatut. En això també tenen raó. L’Estatut vigent parla de Conseller Primer, un càrrec que pot nomenar (o no) el President. Efectivament no parla de Vicepresidència. Però el 2001 quan Pujol va ascendir al seu successor, resulta que l’Estatut tampoc parlava de cap Conseller en Cap (encara que fos amb una altra denominació). Així doncs, resulta que allò que ara critiquen tan i tan i que fins i tot volen reclamar a l’Oficina de Garanties Estatutàries, és el mateix que només 5 anys enrera van fer ells. Bé, en tot cas, per si no se’n recordaven (coses de l’amnèsia política, deiem) serveixi aquest post per fer-los memòria.
D'un temps ença, Salvador Cardús és un permanent apologeta del pessimisme nacional. Algú ja la l'ha qualificat com una arma de depressió massiva. A ulls d'en Cardús res en aquest país va bé, funciona o va a l'hora. Llegint-lo o sentint-lo parlar hom té la impressió que Catalunya és un Titànic foradat per tots costats al qual només li queda l'honra d'un naufragi apoteòsic. El to del seu discurs és d'una foscor incomensurable que encomana derrota per tots costats. Recordarem, per posar un exemple, l'article que va publicar abans de la famosa manifestació del 18 de febrer. L'article encoratjava al desànim, a no participar en una manifestació abocada per Cardús al fracàs més absolut. Llavors va haver de rectificar sobre la qüestió. Però des d'aquell dia, i fins avui, el to cardusià és el del pessimisme nacional, el túnel sense sortida, l'atzucac més terrible. Avui a les pàgines de la La Vanguardia ens ha il.lustrat sobre el desengany polític, l'abstencionisme i, novament, ha articulat una atzagaiada terrible contra els partits. El problema de l'abstencionisme no rau, únicament, amb la por als pactes postelectorals com Cardús ens vol fer creure. El problema, de fons, rau en la gran il.lusió col.lectiva que va suscitar l'Estatut del Parlament de Catalunya, el del 30 de setembre, i tot el que ha vingut passant després. Perquè en el famós referèndum la gent es va quedar a casa, alguns desconcertats altres clarament decebuts per la traïció de la Moncloa i també per la incapacitat de les forces polítiques per recercar una unitat nacional. Un país, en tot cas, no se salva ni tira endavant amb el pessimisme i els sermons permanents. Cardús es passa el dia renyant-nos. Potser és l'hora de dir-li que si tan malament veu la cosa li queden dues opcions: deixar de renyar o prendre la iniciativa. Però seria un dilema massa difícil per algú que frueix en el renyar i en la prèdica diària que l'apocalipsi s'acosta i que tots som una colla de miserables pecadors. 
L'hàbil Duran i Lleida ha començat a fer els primers passos per desmarcar-se de la deriva madiniana que pateixen els convergents. Camaleó entre els camaleons i astut com la guilla del desert, Duran ha donat entendre que hauria estat necessària una altra campanya per poder pactar amb algú a posteriori. Els d'Unió han titllat la campanya madianiana de "poc humil", una manera elegant de dir que el que va perpetrar l'enfant terrible d'en Mas va ser una campanya arrogant i agressiva. Duran s'arrenglerava així amb les veus discordants de Convergència per estratègies com la DVD i altres animalades similars (la visita al notari, el dantesc jurament de Ripoll i altres números de circ) A la vegada, els d'Unió semblen buscar una estratègia diferenciada a l'hora de dirigir-se a la població. Si Madí ha escollit l'ús de la padrina borroka com a instrument d'agitació i propaganda, buscant l'estratègia de la tensió, Duran s'acaba d'inventar una campanya "Catalunya t'escolta" que té molts trets en comú a l'invent republicà de Vendrell i Huguet (L'Esquerra t'escolta) Veurem si en l'intent Duran busca una manera menys agressiva i més dialogant de parlar amb la seva gent i de tornar CiU on hauria de ser: a la política. Mentrestant, i en la primera línia del front hi ha Mas i Madí disposats a la guerra santa contra Esquerra.
Degut als canvis introduits al servidor de blocat.com, des d'avui, el Diari Republicà només és accessible a l'adreça 
Escoltant la crònica que TV3 va fer de la mani anti-MAT de Girona vam poder tenir una sorpresa agradable. Un dels portaveus dels anti-MAT era, precisament, l'alcalde de Vilafant. El Senyor Paulí Fernàndez va instar als partits del nou govern que són contraris a la línia a mantenir les seves posicions. Curiosament el personatge és un convergent "pata negra". En la qüestió de la MAT CiU té dues postures perfectament sincronitzades. Per un costat prediquen, a tort i a dret, la necessitat de fer la interconnexió amb França i per tant de posar en marxa la MAT al preu que sigui. I per un altre costat fan jugar als seus alcaldes i regidors de comarques a que siguin presents en totes les manifestacions anti-mat. CiU busca amb aquesta doble estratègia tensionar el govern per dos costats: el primer a peu de territori agitant la gent dels pobles i fent-se els abanderats de la protesta, i després a peu de catifa oficial queixant-se que el govern no fa res i està dividit en la qüestió. Mentrestant sembla que ningú es pregunti com és que CiU en el tema de la MAT repica campanes i va a la processó a la vegada.
L'editorial de l'Avui d'aquest dilluns és una altra contribució a la deriva ciuvergent d'aquest periòdic. El titular més que el d'un diari independent que vulgui travar complicitats amunt i avall- com s'encarrega sempre d'escriure el director- sembla el títol d'una exposició apologètica de la força democratacristiana: "Unió: 75 anys d'història impecable". Certament els democratacristians tenen episodis històrics per sentir-se'n orgullosos: com el cas Carrasco i Formiguera, patriota capturat pels franquistes i afusellat amb el testimoni còmplice de falangistes catalans. Però no tota la història d'Unió és impecable. Sobretot els últims anys de la formació han estat plens d'ombres gruixudes. El cas Treball és d'una magnitud molt important. Igualment el cas Turisme amb un ex alt càrrec mort misteriosament a les Filipines. Unió també ha estat notícia, en moltes ocasions, per les lluites tribals amb Convergència que han acabat amb enfrontaments sucosos. I Unió també té aliances fosques: milita a la Internacional Democracristiana, la mateixa que ha expulsat a un soci fundador- l'EAJ-PNV- i que ha obert les portes als neofatxes del PP o a grups tan estranyament democracristians com els d'en Berlusconi. Per tant, els "75 anys d'història impecable" mereixen moltes consideracions. No et sembla, Vicent?
Un miler de talibans s'ha citat avui a la Plaça Sant Jaume. Els hem vist per la tele. Enarborant banderes i aixecant la mà amb allò de "on estan les mans netes". Es lògic que s'ho preguntin: les mans netes no eren a la manifestació, eren a Solsona votant a favor del govern de l'Entesa. A la petita i familiar mani de la Plaça de Sant Jaume hi hem trobat a faltar els autèntics instigadors: Mas i Madí. És una llàstima que donin la cara per acompanyar les padrines indignades i algun càrrec frustrat. Es bo que el talibanisme segueixi sortint al carrer. Primer per quantificar-lo. Són mil. Segon perquè és bo que la ràbia tingui sempre un canal per poder sortir a la superfície. I tercer perquè tota aquesta gent aprèn una de les expressions de la vida democràtica: la manifestació. Cal estar tranquils. Estarem quatre anys més amb cassolades i manifestacions. A la dreta sempre li costa acceptar les regles del joc quan són adverses als seus interessos. Però, tard o d'hora, se'n cansaran i deixaran les cassoles a la cuina perquè les facin servir les criades filipines.
El Consell Nacional d'Esquerra celebrat a Solsona ha demostrat la fortalesa de la casa pairal. Les bigues no tremolen. Els bastiments són de fortalesa. Els fonaments són valents. Pràctica unanimitat en la votació dels consellers nacionals per ratificar el govern de l'Entesa. Hi havia algun pusil.lànime que imaginava divisions i fractures a l'Esquerra. Que les busqui en un altre lloc. Que de ben segur les trobar. A la casa pairal els consellers i les consellers nacionals han posat gasolina al govern d'Esquerres perquè agafi embranzida. I a fe de Déu que n'agafarà. Això va de debò i la rotunditat en que avui s'han manifestat els representants de la militància republica és un avís per a navegants. A Solsona Esquerra ha fet una passa decisiva cap a la seva maduresa. Tremoleu.
A Catalunya hi ha una autèntica corrua d'opinadors amics d'en Bush. L'FM Àlvaro, en Quintà, L'Oliver, en Sostres i tota la tropa de plomes quasi sempre veneradores de CiU. Aquests "friends" d'en Bush van treure la teoria que els catalans esquerranosos teníem un problema de fons: l'antiamericanisme crònic. Una patologia que ens ho feia veure tot a l'inrevés i que ens abocava, dia sí i dia també, a les manis contra en Bush. Tota aquest gang de l'opinió "nostrada" era capaç de descobrir activitats antiamericanes amb la mateixa diligència que el senador Mc Carthy. Tots els "progres" denunciàvem les massacres de l'Iraq contra gent innocent només per una simple rabieta antiamericana. Ara ens agradaria veure les cares d'aquests cowboys de l'opinió probush. Ara que els d'en Bush s'han fotut una castanya enorme. A ulls dels opinadors de la barretina amb barres i estrelles les recents eleccions al congrés i al senat americà deuen ser una trampa dels antiamericans. Deu ser impossible que la gent civilitzada hagi censurat un patriota com Bush. Vés per on, els antiamericans són els mateixos americans. I comparteixen, amb els catalans, aquest gust estrany per criticar les guerres i defensar la pau. Pobres opinadors de la dreta nostrada! Quin referent els queda, ara? Vladimir Putin?